Jornada històrica de vaga general feminista als Països Catalans

12/03/2018

La jornada de vaga general del 8 de març de 2018 ha posat al centre de la lluita les dones treballadores.

Convocades pel moviment feminista internacional, centenars de milers de persones, especialment dones treballadores, prenem els carrers dels Països Catalans gràcies a una vaga general feminista que situa la doble explotació al centre del debat.

La vaga general feminista del 8 de març de 2018 marcarà un punt d’inflexió en la lluita del feminisme de classe arreu i en especial als Països Catalans. Amb l’empara legal d’una vaga general, centenars de milers de persones, en especial les dones treballadores, vam prendre els carrers per aturar el món que es mou gràcies a la nostra feina invisibilitzada. Arreu, s’han viscut massives mobilitzacions que han estat històriques, sobretot a les grans ciutats del país. Centenars de dones als matins, que ens tornàvem milers al migdia i centenars de milers a la tarda, vam omplir els carrers per denunciar, com assenyalàvem l’Esquerra Independentista, que no aguantarem més privilegis dels homes i la patronal.

A falta de veure com contribuïm a consolidar la flama del 8M en la lluita diària, avancem algunes valoracions i reflexions:

  • El moviment feminista ha estat capaç d’articular una mobilització internacional situant les dones treballadores en el centre del conflicte. Això no és una flor d’estiu, sinó d’un treball constant, organitzat, silenciós i sovint silenciat, militant, única garantia per obtenir fruits en aquesta i en totes les lluites polítiques. En aquest sentit, el camí no ha estat fàcil: ja el 2014, el maig i l’octubre van viure dues jornades de vaga de totes que cal entendre-les com llavor del que vam viure aquest 8M. De la mateixa manera, aquest 8M és llavor del que construirem en el futur, que ja és present.
  • Aquesta necessitat del treball constant s’ha vist reflectida en una major participació en barris, viles i ciutat on el feminisme organitzat fa més temps que hi ha arrelat i situa aquesta lluita al centre del conflicte.
  • Tanmateix, cal destacar també la creació i articulació de comitès de vaga feministes per a l’ocasió. És clau que aquests espais articulats no desapareguin i siguin l’embrió d’una lluita diària perquè la flama del 8M segueixi cremant.
  • La vaga general s’ha dut a terme gràcies a la convocatòria legal de sindicats anticapitalistes i/o minoritaris, recollint la demanada del moviment feminista. Mentre, els sindicats grocs/majoritaris a l’Estat espanyol van convocar només dues aturades de 2 hores en tot el dia, fent-li un flac favor al moviment feminista. Més enllà de l’impacte sobre l’economia productiva -cal recordar que aquest no era l’objectiu central de la vaga, precisament per la seva essència, sinó també de cures i de consum-, cal destacar, de nou, la inoperància de les centrals sindicals per respondre a les necessitats de la classe treballadora. Podríem dir, sense eufemismes, que es preocupen molt més de mantenir el seu status quo i el de la societat capitalista i patriarcal a la quals serveixen que no pas de respondre a les demandes i necessitats de la classe treballadora i de la seva majoria més oprimida, les dones treballadores. Tant l’actitud dels sindicats grocs com el paper de certs partits polítics demostra que no aposten realment pel feminisme sinó que només els serveix com a façana per no quedar despenjats mediàticament de l’assumpte, en clau oportunista.
  • En aquest sentit, cal destacar com els piquets de vaga han abraçat tot un gran ventall d’accions que han posat damunt de la taula les múltiples violències i opressions que les dones treballadores patim en el nostre dia a dia: talls de carreteres i vies de comunicació per evidenciar que som nosaltres qui movem el món de forma invisible; aules buides, concentracions i ocupacions de centres o institucions educatives per denunciar tant la invisibilitat de les dones als currículums escolars com l’assetjament laboral i sexual que hi patim; piquets informatius i reivindicatius en centres comercials i botigues denunciant les pèssimes condicions laborals o l’assetjament que patim per ser dones o lesbianes; davantals penjats en estàtues d’arreu per fer visible el treball socialment necessari que fem de forma gratuïta per a reproduir la força de treball; assenyalament de qui crea o apuntala les nostres condicions de misèria, com bancs, institucions estatals o sindicats grocs; i entremig, també hi ha hagut lloc per a la formació amb debats o tallers d’autodefensa.
  • Cal denunciar la forta repressió de Mossos d’Esquadra i Policia espanyola a diferents ciutats dels Països Catalans, amb agressions sexistes incloses, a part d’identificacions, retencions i cops, entre altres. El missatge és clar: les institucions governamentals tenen por del potencial polític de la lluita feminista i busquen tallar-lo abans no s’escampi i arreli més.
  • Un detall prou significatiu és que, amb aquesta, al Principat ja van tres vagues generals en menys de mig any, i cap de les tres sense convocatòria dels sindicats grocs, completament inútils a les demandes populars. En les dues primeres, el poble ens vam organitzar a través dels CDR, mentre que en aquesta última, els protagonistes hem estat els comitès de vaga específics, els col·lectius femininistes i l’autoorganització de les dones, en general.

Tot plegat constata, un cop més, la necessitat d’autoorganitzar-nos com a poble i que tant per les reivindicacions nacionals com les feministes, la nostra millor arma i la nostra màxima força s’esdevenen quan ens constituïm com el que som, classe treballadora. Per això, i perquè la lluita feminista és cada dia, cal que creem o reimpulsem espais feministes de classe mentre, al mateix temps, reforcem el sindicalisme nacional i de classe que incorpora el feminisme com a eix central en la seva praxis.

Per un feminisme sense rebaixes, 8 de març és cada dia! Visca la lluita feminista!