Tamer Sarkis Fernández •  Opinión •  11/04/2020

La tribu globalista a la recerca d’allò «comú»: d’ençà 1986

1. PRIMERA AGRESSIÓ USA A LÍBIA (1986)

 

El bombardeig de Líbia a l’any 86 va ser important des del punt de vista de la història de les pràctiques ideològiques i físiques d’allò que podríem justament anomenar la tribu, la comunitat o el club supremacista. I ho va ser perquè, per primer cop d’una manera divulgativa als mitjans de masses “d’occident”, el globalisme recolzava el seu expansionisme a àrees ambicionades, com ara l’Àfrica àrab, fent servir un discurs tan internacionalista com aperturista. Un discurs en favor de la possessió comú i compartida dels recursos, dels indrets geogràfics, d’esborrar fronteres, del lliure trànsit de persones, de la pau a les aigües per tal d’assolir un Món en Pau, de la llibertat de moviments a un món de tothom, etc.

El supremacisme es va auto-erigir en superheroi que, darrera dels colors i dels efectius militars dels Estats Units, i tal com la disfressa del dit Capità Amèrica al cinema sionista, havia de protegir els interessos i necessitats de “les víctimes” (potencialment tot ésser humà) de ser “lliurement abastides” d’energia a través del “lliure” trànsit al Canal de Suez. Què algú a l’Àfrica s’atrevís a qüestionar el llavors quasi-monopoli “occidental” sobre els fluxes i els trànsits, i que aquest algú a més tingués certa força per defensar el seu dret a la seva terra i el seu mar, era propi de “pirates” davant les masses abastides al món invertit “occidental”. Per tal de completar el retrat del pirata, “occident” va vincular al Gaddafi amb el segrest aeri d’un avió civil -tot i que avui hi ha indicis que permeten enfortir una investigació alternativa, vinculant-ne al MOSSAD.

L’Administració Reagan invocava que les aigües marítimes líbies eren “aigües internacionals”, que un “règim” nacionalista s’estaria apropiant de manera “privativa” (privant-ne als demés). Així, van bombardejar la capital Trípoli assassinant moltes persones i entre elles l’esposa i una filla del llavors President al Gaddafi.

El globalisme, lluny de voler abolir i “trascendre” allò local, practica el fet de potenciar allò local investint-lo d’una fisonomia provinciana tant com estancada al fang de la seva petitesa. Per això mateix, el globalisme intenta sempre redimensionar els desafiaments que allò local li representa, li repta o li planteja (com ara la Jamahiriya líbia amb la seva vocació africanista i d’unió continental), tornant-los conflictes al sí d’allò local, tan entròpics com desgastadors del potencial universal contingut en allò local. En aquest sentit, Líbia estava liderant la construcció d’una producció continental per un mercat continental i partint de la riquesa continental aqüífera, humana i física. L’estructural-funcionalisme va anomenar “internalització de les externalitats” a aquestes pràctiques polítiques de desviació del risc o de l’obstacle.

Si la Jamahiriya líbia practicava l’ Aufheben hegeliana de les tribus (conservant-les com a pilar expressiu de les necessitats socials, però a la vegada sintetitzant les tribus en un funcionament nacional autogestionari més enllà d’allò tribal), el globalisme significa tornar a empoderar les cèl·lules més primitives d’allò local. El globalisme no significa, dons, dissoldre allò local i ni molt menys homogeneïtzar-lo, sinó descompondre’l en micro-unitats de sí mateix, empantanades dins una dimensió econòmica, política i cultural tan miserable com a-històrica i submisa.

Si la Islamic Brotherhood (i Qatar, un dels seus principals braços polítics) captaven ahir mateix mercenaris libis i els internaven a Síria, ara retornen contingents sencers d’aquests mercenaris cap a Líbia des de Síria. Al mateix temps, els qatarians recapten a milers de sirians tornats en mercenaris i en carn de canó, sondejant entre la misèria bèl·lica per ells sembrada a la mateixa Síria i amb idèntica destinació. Com les coses no marxen favorablement pel seu “Congrés d’Unitat Nacional” a Líbia, la Islamic Brotherhood/Qatar rescata a les seves rates de la seva runa paramilitar al país africà i els trasllada a Europa, on entren de “refugiats”. Ho fan a través d’Open Arms, d’altres ONGs, dels Balcans, de les bases a les Illes greges dites “camps de refugiats”. I, com no, a través de Turquia.

 

 

  1. PRIMERA INVASIÓ DE L’IRAQ (1990)

 

Per primer cop a la història, el món dels diners i de les grans bandes de funcionaris estatals que es disposaven a practicar l’aniquilació d’un país i del seu poble, van mobilitzar a l’esquerra a càrrec dels diners. La van mobilitzar davant de les poblacions “occidentals” i telespectadors, als sindicats, als carrers… I l’esquerra i els seus mitjans va repetir un i altre cop bàsicament, que era súper dolent recolzar al govern defensor de l’Iraq en la seva defensa d’aquest país contra el genocidi militar exterior, ja que aquest govern era molt dolent. Suposadament, llavors, s’havia de condemnar de paraula l’atac brutal a l’Iraq (“No Bush”), però condemnant al mateix temps al govern que de manera real i concreta havia d’enfrontar la dita agressió (“No Saddam”). L’eslògan que va sintetitzar aquesta mobilització de poblacions contra el país objecte d’atac (o la pretesa “neutralitat” de les poblacions davant els fets), va ser l’eslògan “Ni Bush Ni Saddam”.

 

 

  1. PROVOCACIÓ DE LA DESMEMBRACIÓ DE LA YUGOSLAVIA (1989)

 

Passa a l’historia com fet inèdit en certs aspectes, perquè el globalisme (contra Europa) destrueix un país clau d’Europa, que feia de barrera contra les ambicions turques a Europa. I ho feia deixant el Continent en una situació objectiva que no es donava des del segle XVI-XVII quan les monarquies hispàniques van aturar als turcs a la Mediterrània -o potser d’ençà que els otomans van ser aturats a les portes de Viena.

Pulveritzada i desquartitzada la Yugoslàvia, els turcs van prendre possessió sense fre de les seves noves colònies: Kosovo –encara que no definitivament-, Albània, Bòsnia. Els turcs van projectar immediatament milions de militants, assentaments, predicadors i cél.lules pro Otomanistes (pro califals, pro imperials) cap a l’Europa central i del nord. Transitaven des dels Balcans derrotats cap a Centre-Europa. Més endavant, cap a França i tot el Continent. Els turcs no havien estat capaços d’imposar aquesta correlació de forces a la seva participació a la primera guerra mundial. Finalment i gairebé dos segles més tard, els grecs (i els pobles continentals amenaçats pel supremacisme otomà) havien perdut la batalla de Gal.lípoli.

 

 

  1. MUNTATGE DE L’ANOMENADA “PRIMAVERA ÀRAB” CONTRA LÍBIA I SÍRIA, I INDISOCIABLE GUERRA INTERNACIONAL CONTRA SÍRIA (2010)

 

Passa a l’historia perquè el globalisme, mitjançant el seu lobby estadounidenc pro “Islam Polític” (Hillary Clinton/ Joe Biden/ John Kerry/ Linda Sarsour/ Bernie Sanders…) ha volgut destruir Líbia i Síria entesos com a “últims fortins”, respectivament a l’Àfrica àrab i a l’Orient àrab, interposats contra la seva aspiració de redissenyar el món àrab en un sentit funcional al mateix globalisme: Fer de la política i de l’Estat la funció del trànsit mercantil i del ciutadà-comprador. I passa a la història perquè sí: van assassinar a al Gaddafi, van destruir Líbia, han destruït Síria… Però no han pogut neutralitzar les alternatives àrabs al globalisme de la manera en que volien.

 

 

  1. INSTITUCIÓ D’UN LOBBY PRO “ISLAM POLÍTIC” A LA POLÍTICA EXTERIOR ESTADOUNIDENCA AMB HILLARY CLINTON (d’ençà els primers 2000)

 

Passa a la història perquè les seves actuacions contra els països àrabs han estat ultra-criminals i ho són encara. Però, al mateix temps, aquests ciutadans del món (del seu) i enginyers del món NO han pogut destruir/transformar l’Estat sirià de la manera en que volien: és a dir, cap a una conciliació amb els nous pols del globalisme a la regió (Qatar, Dubai, Abu Dhabi…). Els nous pols han fet fallida en sí mateixos arrossegats per la derrota dels seus amos de l’Atlàntic. Ni tampoc el lobby globalista pro Sunna, des de la seva Costa Est USA, ha aconseguit fer pivotar les poblacions nacionals àrabs cap a mentalitats aspirants al comerç (seguint l’impremta de l’economia corànica). I, en tal mesura, cap a mentalitats dependents del crèdit financer occidental i de les produccions i exportacions occidentals.

 

 

DESCOMPOSICIÓ GLOBALISTA DE YUGOSLÀVIA:

PRIMER ASSAIG DE LA SUBMISIÓ DE POBLACIONS NACIONALS A GRUPS TRIBALS INTER-COMPETINT

 

La mal-anomenada “guerra de Yugoslàvia” va ser en realitat una guerra internacional contra Yugoslàvia –igual que la “guerra de Síria” no és tampoc una guerra siriana, sinó contra Síria. Va passar a Yugoslàvia, els Balcans, entre 1989 i 1992. L’OTAN va continuar operant a favor de la reordenació a inicis dels 2000, forçant l’albano-turqmanització del Kosovo, a Sèrbia.

 

Els llops i els ramats

 

Yugoslàvia era un país on cada persona era sobirana del seu país, en qualitat civil de la seva ciutadania yugoslava i més enllà de la seva religió, cognom, llinatge o llengua. Van arribar homes amb mentalitat de clan als poders locals i van començar a repartir cartes de ciutadania en funció del grup cultural/religiós de cadascú.

Així dons, i a diverses regions yugoslaves, els nous poders de mentalitat tribal van dir als ciutadans serbis i, més en general, a tota persona no pertanyent als seus grups identitaris/regionals: “Això no es Yugoslàvia: això es Croàcia. Els sobirans són només els croats. Vosaltres no sou croats. Sou, per tant, persones de segona categoria aquí a Croàcia. Qualsevol dret que arribeu a tenir, ho teniu degut a la nostra generositat de croats, amos de Croàcia. Vosaltres no sou com nosaltres ni a nivell nacional ni, per tant, a nivell polític. No sou catòlics. Sou eslaus. No parleu així sinó aixà el serbi-croata… Per tant, esteu aquí amb el nostre permís i les nostres condicions. I si no us agrada, fora d’aquí”.

A Bòsnia, van fer el mateix: “Vosaltres no teniu cognoms turqmans. Vosaltres no sou musulmans. Vosaltres no lloeu el passat turc califal. Vosaltres no us submeteu a la sacralitat de la nostra llei teològica, que us ha de regir també a vosaltres en qualitat de súbdits nostres”.

A Eslovènia, el mateix: “Vosaltres no sou de primera. No sou eslovens. Podeu viure aquí, però el caràcter de l’Estat serà nacionalment eslovè, i no nacional civil com fins ara Yugoslàvia. Yugoslàvia ja no existeix aquí: marxeu a la vostra Yugoslàvia!”.

A Kosovo hi va haver-hi el mateix intent, ràpidament esclafat, però que els nous poders locals van impulsar durant setmanes: “Ciutadans del Kosovo som els kosovars. Els kosovars som albanesos. Vosaltres sou eslaus, i per tant no sou sobirans del Kosovo… Accepteu que, si teniu drets, seran drets derivats de nosaltres i de la nostra voluntat. Però no teniu caràcter civil com a depositaris de drets sobirans… I si no us agrada, marxeu a la Sèrbia”. Etc.

I els auto-definits com a sobirans nacionals exclusius de Croàcia (croats catòlics), de Kosovo (albanesos/turqmans), d’Eslovènia (eslaus “no llatinitzats”), de Bòsnia (musulmans sunnites), etc., van començar a aïllar als “serbis” (fins aquell moment ciutadans yugoslaus com ells mateixos), els van massacrar als serbis, van ocupar els seus pobles, els van expulsar, els van internar a camps de concentració, van redactar noves Constitucions on el subjecte sobirà ja no era el ciutadà, sinó la comunitat “nacional” cultural al poder en una o altra àrea dels Balcans, etc.

 

En mig d’aquest clima de cacera tribalista contra diverses comunitats (en funció de l’àrea erigida com a territori d’uns quants subjectes culturals…), l’exercit yugoslau va intervenir militarment per tal de garantir la igualtat civil i el principi nacional yugoslau cívic de sobirania no alienable en funció de cultura, de cognom, d’ascendència parenteral, o de cap mena d’identificació subjectiva de tint identitari o de tint ideològic, mític, etc. L’exercit yugoslau era compost de joves de totes les demarcacions administratives que composaven la Yugoslàvia federal, i de totes les comunitats.

Només gràcies a l’acció de l’exercit yugoslau, els ciutadans yugoslaus serbis és van salvar de ser víctimes d’una massacre encara més gran. Si no hagués estat per l’exercit federal de la Yugoslàvia, els serbis hagueren patit un genocidi potser major que el que van patir a mans del Califat otomà durant la seva invasió dels Balcans.

En la mesura que els serbis van poder començar a respirar gràcies a la defensa militar yugoslava, ells mateixos van continuar el procés d’autoorganització ver l’auto-defensa física com a persones i com a poble. Fins a tal punt que, en algunes àrees del país, es va girar la troca. Tant dins aquestes àrees, com dins la mateixa Sèrbia, els serbis van protagonitzar fets absolutament reprovables i denunciables. Si bé mai equiparables (en termes de responsabilitat causal-històrica) a aquells fets INICIALS patits per la població serbo-yugoslava a mans de la discriminació organitzada, desencadenant per sí mateixa de la defensa armada federal del principi jurídic de ciutadania civil.

Com a “occident” no li interessava la perduració de Yugoslàvia, va entrar ràpidament en guerra per auspiciar “l’èxit” de la dinàmica que “occident” mateix havia empentat a l’ombra i des de l’inici. Així, “occident” va aconseguir trencar la Yugoslàvia, un país que mai va convenir a cap potencia regional ni mundial; ja que la unitat balcànica era l’única manera de no ser devorats per un o/i altra potència o superpotència al si d’una regió altament geo-estratègica com és aquesta Península Balcànica, davant de Palestina, de l’Àsia Menor i com a pivot de flexió tant com de contenció en el marc successiu de les tensions històriques euroasiàtiques.

 

La gran razzia dels xacals

 

La llista d’actors seria massa llarga, però aquests són els principals:

A Bòsnia i a Kosovo, i durant centenars d’anys, el Califat turc va anar assentant colons, poblacions desplaçades, conversos a la força, soldadesca… Obligaven a la conversió als pobladors d’aquelles terres, els van incorporar al Yund otomà (exèrcit) o a la Umma (totalitat islàmica). Van buidar territoris de la seva població, desplaçada o aniquilada… Mai es van sentir yugoslaus ni van voler ni estimar la Yugoslàvia, ja que és defineixen a sí mateixos com part d’una comunitat teològica de creients, i lleial només amb aquesta comunitat, i mai com part d’una nació civil més enllà del principi religiós divisor.

Quan Gorbatxov va trair la URSS, i així la URSS va trair Yugoslàvia, aquests descendents confessionals (i supremacistes) van erigir homes-fort (el cap dels quals va ser Alijaa Itzevegovich) i es van comportar com un cos d’identitat (Assabiya) per reclamar allò que consideraven senzillament “terra d’islam” (i, per tant, seva per legislar-la i regir-la en una relació jeràrquica amb les comunitats, pobles o nacions tingudes per “infidels”).

Però aquests cacics locals mai haguessin pogut iniciar el seu somni supremacista de no haver estat per dos actors que els van armar i reconèixer des d’abans inclús de 1989: els Estats Units i Turquia.

Alemanya, per la seva part, va tornar a fer-ne ús dels croats, ja que volia assentar-se a la Mediterrània i tanmateix contrapesar l’escalada política turca i el seu avanç.

La OTAN i els seus membres, per exemple l’Estat Espanyol, des d’on van sortir nombroses operacions assassines aèries contra la Yugoslàvia, els avions estatunidencs repostaven combustible a les bases espanyoles, etc. El propi exercit espanyol va operar directament de manera brutal contra Yugoslàvia, tant l’aviació com els efectius enquadrats als Cascs Blaus.

El terrorisme yihadista internacional, que va a passar a engrossar les files de la anomenada “Armiijaa” (les bandes etnicistes sunnites a Bòsnia-Herzegovina), portades fins allà de la mà de Turquia i pels Estats Units en avions de transport militar tipus Hèrcules.

La primera promoció de la neo-esquerra “occidental”, que va dedicar-se a falsejar els fets per tal de bàsicament atacar a Sèrbia i als poders de Belgrad i de defensa popular a les àrees on es perseguia als serbis. Doncs tal esquerra sabia que atacar a Sèrbia era en el fons donar una estocada al cor de Yugoslàvia, i precisament la destrucció de Yugoslàvia era l’encàrrec que el globalisme havia donat a l’Agenda política/activista d’aquella (aquesta) esquerra.

 

Els xacals ahir

 

Els meus avantpassats van patir a Síria quelcom semblant durant la colonització califal otomana de Síria. Milions de cristians sirians (i catòlics al nostre cas) van haver de fugir del seu país llavors, anant a Colòmbia, Veneçuela, Argentina, Mèxic, Brasil, etc.

Els sirians alawites van poder refugiar-se i resistir, enfortint-se a les terres altes de la serralada litoral (i de la cadena muntanyenca de al Ansariyee en particular). Ni com esclaus volien als alawites, ja que segons la Sunna eren Kaafir (heretges) i no eren purs ni per cultivar pels seus Amos -la política califal contra els sirians alawites va ser exclusivament d’extermini sistemàtic.

Els armenis, tant sirians com no sirians, van ser víctimes de l’anomenat “genocidi silenciat” a mans de l’imperi otomà.

Als pobladors yezidites de les muntanyes del nord-est també els assassinaven. I també als sirians drusos, considerats kaafir també pels otomans i pel segment pro turc de la mateixa població siriana.

Els otomans, a Síria, feien servir a persones no sunnites com a animals de càrrega, per empentar el bestiar als conreus, per netejar les botes de la soldadesca turca i dels propis sirians sunnites que vivien a l’ombra califal: cacics, mercaders i comerciants, effendis rurals, fellahs protegits per l’ordre otomà i esclavitzadors de mà d’obra “infidel”, etc.

 

Quan Gorbatxov va trair al mateix Estat soviètic que dècades enrere havia traït al poble soviètic, “occident” va trobar les condicions internacionals per destruir la Yugoslàvia. Per suposat, l’entreguisme de la Rússia del titella Yeltsin va ser encara més profunda i va deixar barra lliure a una remodelació política dels Balcans en allò que volien totes les potències (el nou Estat rus inclòs). És a dir, el repartiment iugoslau en àrees d’influència: turca, russa, estatunidenca i alemanya.

 

El test atlantista

 

Va ser un precedent nefast, on els suposats llibertadors d’Europa desquartitzaven un país europeu i el reduïen a pols.

Els Estats Units, a més, van mesurar forces per tècnica de test empíric, constatant que no tindrien més enfront un super-poder que limités les seves actuacions arreu del Planeta.

El braç més agressiu de “la Sunna política” (i els seus padrins estatunidencs) van generar un pont aeri per assentaments yihadistes a Europa i per desestabilitzar el continent, fer xantatge als seus països i a les polítiques de tals països membres, etc.

Turquia va trobar la seva prolongació territorial per tal d’anar alterant la cultura i per tal de tribalitzar nuclis poblacionals i confrontar-los entre sí, debilitant Europa.

 

Cicatrius d’un nen

 

Com a ésser humà, i com nen que era, vaig sentir molta ràbia al veure per televisió a aquells neonazis croates que, curiosament pels grans mitjans d’Estat i privats del sionisme, de cop i volta eren els bons de la pel.lícula lluitant per la seva llibertat.

Tristor al veure com el Vaticà va parlar molt des de la plaça de Sant Pere, però que, en comptes de denunciar als 4 vents el sectarisme bosnià-sunnita, va triar defensar els catòlics mitjançant la idea que debilitar els serbis ortodoxos (i desmembrar la Yugoslàvia) afavoriria a curt termini la separació de la Croàcia majoritàriament catòlica. I així, no va denunciar tot el que havia de denunciar el Terror bosnià-sunnita exercit contra els serbis.

Sentiment d’incertitud al pensar que aquest tipus d’Agendes globalistes busquen la validesa “universal”, i que per tant allò que feien a la Yugoslàvia era a mig camí entre el precedent i el pla pilot, a implementar allà on fos. Uns vint anys després, el globalisme ha estat intentant i segueix intentant desmembrar Síria i ja ho han fet amb Etiòpia, Líbia, Sudan…

 

Plataforma terrorista erigida

 

Per exemple, Kosovo es va transformar en una plataforma/graner de yihadistes al servei del globalisme, que Hillary Clinton i els seus han exportat i introduït a Síria i a d’altres països. Algunes de les cèl.lules terroristes en stand by a Europa van ser fundades per individus emigrats des dels Balcans turqmenitzats, i desgraciadament ja han atemptat i assassinat a Escandinàvia, Alemanya, França, Bèlgica, Itàlia, Espanya, etc.

 


Opinión /