Redacción •  Actualidad •  10/03/2017

6 años de Fukushima. Manifiesto del Movimiento Ibérico Antinuclear

"Os esperamos el Viernes, 10 de marzo, de 19 a 21 horas. En el Centre Cívic de les Cotxeres de Sants, Edificio Jacint Laporta Carrer de Sants, 79. <M> Plaça de Sants. LINIA 5, LINIA 1. BUS: 50, D20. Estación SANTS Cercanías.

Fukushima marca el futuro... radiaciones, «impuesto» en Cataluña, Garoña, 60 años, Ascó y Vandellós.
Acto informativo y de debate con Seiko Nishikawa, Josep Viver, Miguel Muñiz. Modera y presenta: Feli Argüello".

6 años de Fukushima. Manifiesto del Movimiento Ibérico Antinuclear

FUKUSHIMA 6 AÑOS. MANIFIESTO. REFLEXIONES HACIA EL FUTURO.

Después de seis años de catástrofe continuada, las informaciones sobre Fukushima se han estabilizado. De vez en cuando, como ha ocurrido con los últimos descubrimientos sobre el estado de uno de los reactores desde el robot «scorpion», aparece de forma secundaria en los titulares informativos; pero la mayor parte de la información se concentra en el aniversario del inicio de la catástrofe y, como ya ocurrió con Chernobyl, se establecen pautas informativas e imágenes que se repiten cada año. Si en Chernóbil son ciudades abandonadas y bosques con vida salvaje, en Fukushima es la «normalidad» de miles de pilas de plástico con residuos ordenadamente almacenados, trabajadores con mono blanco, y algún técnico.

Tanto en Chernobyl como en Fukushima no se sabe qué pasa con la población. Únicamente nos llegan imágenes y relatos personales (mayoritariamente de personas viejas en Chernóbil, y de mediana edad en Fukushima), pero no hay informaciones sobre la salud de grupos sociales, estadísticas de incidencias de enfermedades, de cómo la catástrofe afecta a las diferentes franjas de edad, todo lo que serviría para formarse un criterio de lo que supone una catástrofe nuclear.

Entre Chernóbil y Fukushima transcurrieron 25 años. Repasando la historia de accidentes nucleares civiles con vertido importante de radiación al entorno, o fusión (o riesgo de fusión) del núcleo del reactor se obtiene una lista mínima de 34 sucesos graves que se remonta a 1952. Dos de estos accidentes se han convertido en catástrofes globales reconocidas e irreversibles que han dispersado, y siguen dispersando, radiación por todo el mundo, marcando la vida de las personas durante décadas, de las que las vivieron, y de las que nacieron después.

Entre 2015 y 2016 se han puesto en funcionamiento 15 nuevos reactores nucleares en el mundo. La industria nuclear ha abandonado los delirios de un «paraíso» de abundancia y derroche energético, pero tiene planificado perdurar hasta que quede uranio aprovechable, para ello cualquier mentira es válida, desde presentarse como la «alternativa» al agotamiento de los combustibles fósiles, hasta adjudicarse la «mitigación» del cambio climático. En esta perspectiva los pro-nucleares tienen la voluntad de que accidentes y catástrofes periódicas sean una «normalidad» a la que hay que adaptarse. Y a seis años del inicio de Fukushima tenemos derecho a interrogarnos, a interpelar la sociedad, y exigir cuentas a los políticos que nos representan …

¿Queremos realmente vivir así? ¿Queremos dejar a nuestros descendientes este, digamos, «futuro»? ¿Unos vertidos radiactivos importantes cada 2 o 3 años y una catástrofe global e irreversible cada 25?

En la Península Ibérica funcionan hoy siete reactores nucleares, que cuando les llegue la renovación de licencias 2020 (Almaraz 1 y 2 y Vandellòs 2), 2021 (Ascó 1 y 2 y Cofrentes) y 2024 (Trillo), habrán sobrepasado los 30 años de funcionamiento, de emisión de contaminación y de acumulación de accidentes. La voluntad de la industria nuclear, de los grupos que lo apoyan, y de una parte importante de los partidos con representación en el Congreso, es que puedan seguir funcionando hasta los 60 años. Lo ocurrido con Garoña lo demuestra. No es necesario entrar en detalles de lo que ello supone en términos de peligro, contaminación radiactiva, impactos para la salud, y generación de residuos peligrosos durante cientos y miles de años, es algo fácilmente imaginable.

En Cataluña, Catalunya Si Que Es Pot (CSQEP) presentó una propuesta de resolución el año 2015 pidiendo un pronunciamiento del Gobierno, dirigido al Gobierno del PP, reclamando la no renovación de los permisos de Ascó y Vandellòs en 2020 y 2021, en base a las declaraciones hechas por representantes de la industria nuclear para alargar su funcionamiento hasta los 60 años. Del resto de partidos sólo tenemos las manifestaciones genéricas del PSC y la CUP contra la energía nuclear. Los tres reactores de Ascó y Vandellòs son los que acumulan mayor cantidad de averias y accidentes de la Península Ibèrica.

Todos los partidos del Parlamento, incluso los que se declaran contrarios a la energía nuclear, apoyan por activa o por pasiva la propuesta del gobierno del PDECAT y ERC de establecer los presupuestos de 2017, un «impuesto» que regulará y legitimará el carácter perjudicial para la salud de las emisiones de radiación que los reactores nucleares provocan en su funcionamiento cotidiano, algo que hasta ahora se ha negado desde todas las instancias oficiales.

Es imprescindible una movilización de las mayorías sociales contrarias a la energía nuclear. Si el año 2017 no marca un cambio desde el rechazo pasivo al activismo, las posibilidades de que muchas y muchos seamos radiactivos será una realidad mañana, y en el caso de Cataluña, radiactivos legalmente reconocidos. Recordemos Fukushima en su sexto aniversario desde la voluntad de movilizarnos para avanzar hacia el final de la era nuclear.

MOVIMIENTO IBÉRICO ANTINUCLEAR en Cataluña.

Catalá;

FUKUSHIMA 6 ANYS. MANIFEST. REFLEXIONS CAP AL FUTUR.

Desprès de sis anys de catàstrofe continuada, les informacions sobre Fukushima s’han estabilitzat. De tant en tant, com ha passat amb els darrers descobriments sobre l’estat d’un dels reactors des del robot «scorpion», apareix de forma secundària als titulars informatius; però la major part de la informació es concentra a l’aniversari de l’inici de la catàstrofe i, com ja va passar amb Txernòbil, s’estableixen pautes informatives i imatges que es repeteixen cada any. Si a Txernòbil són ciutats abandonades i boscos amb vida salvatge, en Fukushima és la “normalitat” de milers de piles de plàstic amb residus ordenadament emmagatzemats, treballadors amb granota blanca, i algun tècnic.

Tant a Txernòbil com a Fukushima no se sap què passa amb la població. Únicament ens arriben imatges i relats personals (majoritàriament de persones velles a Txernòbil, i de mitjana edat a Fukushima), però no hi ha informacions sobre la salut de grups socials, estadístiques d’incidències de malalties, de com la catàstrofe afecta les diferents franges d’edat, tot el que serviria per formar-se un criteri del que suposa una catàstrofe nuclear.

Entre Txernòbil i Fukushima van transcórrer 25 anys. Repassant la història d’accidents nuclears civils amb abocament important de radiació a l’entorn, o fusió (o risc de fusió) del nucli del reactor s’obté una llista mínima de 34 successos greus que es remunta a 1952. Dos d’aquests accidents han esdevingut catàstrofes globals reconegudes i irreversibles que han dispersat, i continuen dispersant, radiació per tot el món, marcant la vida de les persones durant dècades, de les que les van viure, i de les que van néixer desprès.

Entre 2015 i 2016 s’han posat en funcionament 15 nous reactors nuclears al món. La indústria nuclear ha abandonat els deliris d’un “paradís” d’abundància i malbaratament energètic, però té planificat perdurar fins que quedi urani aprofitable, per aconseguir-ho qualsevol mentida és vàlida, des de presentar-se com l’ “alternativa” a l’esgotament dels combustibles fòssils, fins adjudicar-se la “mitigació” del canvi climàtic. En aquesta perspectiva els pro-nuclears tenen la voluntat de que accidentes i catàstrofes periòdiques siguin una “normalitat” a la que cal adaptar-se. I a sis anys de l’inici de Fukushima tenim dret a interrogar-nos, a interpel·lar la societat, i a exigir comptes als polítics que ens representen…

Volem realment viure així? Volem deixar als nostres descendents aquest, diguem-ne, “futur”? Uns abocaments radioactius importants cada 2 o 3 anys i una catàstrofe global i irreversible cada 25?

A la Península Ibèrica funcionen avui set reactors nuclears, que quan els arribi la renovació de llicències al 2020 (Almaraz 1 y 2 i Vandellòs 2), 2021 (Ascó 1 y 2 i Cofrents) i 2024 (Trillo), hauran sobrepassat els 30 anys de funcionament, d’emissió de contaminació i d’acumulació d’accidents. La voluntat de la indústria nuclear, dels grups que li donen suport, i d’una part important dels partits amb representació al Congrés, és que puguin seguir funcionant fins als 60 anys. El que ha passat amb Garoña ho demostra. No cal entrar en detalls del que això suposa en termes de perill, contaminació radioactiva, impactes per a la salut, i generació de residus perillosos durant centenars i milers d’anys, és quelcom fàcilment imaginable.

A Catalunya, Catalunya Si Que Es Pot (CSQEP) va presentar una proposta de resolució l’any 2015 demanant un pronunciament del Govern, adreçat al Govern del PP, reclamant la no renovació dels permisos d’Ascó i Vandellòs en 2020 i 2021, en base a les declaracions fetes per representants de la indústria nuclear per allargar el seu funcionament fins als 60 anys. De la resta de partits només tenim les manifestacions genèriques del PSC i la CUP contra l’energia nuclear. Els tres reactors d’Ascó i Vandellòs són els que acumulen major quantitat d’avaries i accidents de la Península Ibèrica.

Tots els partits del Parlament, fins i tot els que es declaren contraris a l’energia nuclear, recolzen per activa o per passiva la proposta del govern del PDECAT i ERC d’establir als pressupostos del 2017, un “impost” que regularà i legitimarà el caràcter perjudicial per a la salut de les emissions de radiació que els reactors nuclears provoquen en el seu funcionament quotidià, quelcom que fins ara s’ha negat des de totes les instàncies oficials.

Es imprescindible una mobilització de les majories socials contràries a l’energia nuclear. Si l’any 2017 no marca un canvi des del rebuig passiu a l’activisme, les possibilitats de que molts i moltes siguem radioactius serà una realitat demà i, en el cas de Catalunya, radioactius legalment reconeguts. Recordem Fukushima en el sisè aniversari des de la voluntat de mobilitzar-nos per avançar cap al final de l’era nuclear.

MOVIMENT IBÈRIC ANTINUCLEAR a Catalunya.


Fukushima /  Movimiento Ibérico Antinuclear (MIA) /