Valoració sobre els fets parlamentaris del 10 d’octubre i el context postreferèndum

El procés d’autodeterminació només avança al carrer

L’exercici de l’autodeterminació és en sí mateix una revolució política. Una revolució que implica l’acció del poble al carrer, la presa del control del territori, el control dels sectors econòmics estratègics i la voluntat decidida de construir un poder polític independent. El poble va complir la seva part, amb una mobilització i autoorganització tan massives que van permetre fer el referèndum i aturar el país. El govern ha demostrat que no tenia la intenció de complir amb la seva part, malgrat cinc anys de propaganda intensa sobre la creació de les estructures d’estat.

Quan el procés va passar de les institucions al carrer, després del 20 de setembre però sobretot entre l’1 i el 3 d’octubre, l’autodeterminació va poder començar a materialitzar-se. Davant l’enorme magnitud del poble mobilitzat, la por del sobiranisme governamental va dictar un retorn del procés a les institucions. Un sobiranisme governamental que ja havia pres decisions destinades a convertir el referèndum en una protesta, com la dissolució de la sindicatura electoral o la mobilització que pretenia impulsar la direcció de l’ANC de fer cues silencioses davant les escoles mentre la policia retirava les urnes, i que sortosament no va tenir cap seguiment.

La decisió d’ajornar una setmana la traducció dels resultats del referèndum en acció política ha donat temps a les grans empreses i bancs per lliurar una autèntica guerra psicològica i per tal que l’espanyolisme organitzés una important desfilada orangista al centre de Barcelona i perpetrés agressions feixistes a Palma i València. Situacions que ara estan servint per a justificar la reculada del govern en l’aplicació dels resultats de l’1 d’octubre. Aquesta és una decisió que atribuïm a la por del govern autonòmic de prendre decisions polítiques mentre la gent era al carrer.

Amb les mobilitzacions de l’1 i el 3 d’octubre grans capes de la població van prendre consciència del poder de la mobilització i de la necessitat de desbordar les institucions per a poder generar canvis en profunditat. És sobre aquesta consciència que serà possible acabar de materialitzar l’exercici del dret d’autodeterminació de l’única forma que és possible en la nostra situació: a través de la desobediència al marc constitucional i europeu, i l’obediència única al mandat popular.

Ens cal plantar cara a l’operació de reforma constitucional

En el context polític actual només hi ha tres escenaris possibles: ruptura, reforma o involució. Qui no juga en favor d’un, està jugant en favor d’un altre per molt que cregui el contrari. Al Principat, la ruptura és la proclamació d’una República independent. Aquell sobiranisme o aquella esquerra que no estigui per fer efectiva ja la República independent, no està per la ruptura i juga, per tant, en favor de la reforma. I l’única reforma possible dins el marc constitucional és una reforma constitucional.

Des de fa temps, Endavant OSAN venim denunciant les intencions dels sectors d’ordre del sobiranisme de buscar escenaris de negociació amb l’estat que només condueixen a un lloc: la reforma constitucional. Aquest escenari, que perpetuaria durant dècades la submissió del nostre poble a l’estat espanyol i als dictats de la Unió Europea, comença a congregar actors diversos.

En un primer lloc, el reformisme ha trobat en la «nova política» un puntal per a la supervivència del règim. El paper del colauisme i de Compromís en tot el conflicte ha estat sistemàticament el d’obviar la voluntat popular, el de menystenir qualsevol concepte de sobirania real i el de voler tancar el conflicte a través de negociacions per dalt. Per molt que ho maquillin amb la propaganda en favor d’un procés constituent, fer un procés constituent dins el marc constitucional és una reforma de l’estat de les autonomies i no la construcció d’una República.

El reformisme també és la via possibilista en la que aposten tant una part del PDeCAT com alguns sectors del poder econòmic de Catalunya. Es tracta, en definitiva, d’intentar amortir la contestació social i nacional sorgida a Catalunya sense posar en dubte l’ordre jurídic existent -espanyol, capitalista i patriarcal-, i fer-ho utilitzant com a horitzó un referèndum pactat que és impossible que sigui acceptat per l’estat espanyol.

En aquesta operació, la jugada de recórrer a la mediació de l’UE prèvia a qualsevol ruptura reforça la postura d’acceptar el full de ruta de la reforma constitucional. Els principals mandataris de la UE  afirmen que «donem el suport als esforços per superar la divisió i la fragmentació per assegurar la unitat i el respecte a la Constitució Espanyola», i donen ple suport al govern espanyol.

Tota aquesta operació té, però, un problema: el poble. Una majoria social a Catalunya ha apostat i ha defensat la proclamació d’una República independent. I és aquest poble el que ha de fer prevaldre la seva sobirania contra els interessos polítics i econòmics d’elits i grups de pressió.

Fer allò que vam dir que faríem: ser acceleradors de l’autodeterminació

L’esquerra independentista no podem titubejar ni adoptar un posicionament de seguiment crític del procés negociador al qual ens volen empènyer. Cal parlar amb claredat i no donar cap baló d’oxigen al processisme. El risc d’esdevenir còmplices d’una operació de reforma des de dalt és molt elevat.

En aquest sentit, donem suport a la posició apuntada per la CUP-CC de no tornar a participar de l’activitat parlamentària fins que no es facin efectius els resultats de l’1 d’octubre. Així mateix, alertem contra la trampa d’iniciar debats parlamentaris o polítics al voltant del procés constituent abans de la materialització efectiva de la independència. Una acció que només s’entendria destinada a distreure l’independentisme mentre es negocia una reforma constitucional.

L’esquerra independentista s’ha de deure al mandat popular de l’1 i el 3 d’octubre, i no a una pretesa unitat política amb ERC i PDeCAT que si no serveix per a donar compliment a aquest mandat popular, no serveix per a res.

Quatre eixos per a guanyar aquesta batalla.

Tot i que els fets del 10 d’octubre siguin decebedors, hi ha molts motius per continuar lliurant aquesta batalla. El principal, els més de dos milions de persones que l’1 d’octubre van dir prou i que el 3 d’octubre van protagonitzar la mobilització més gran de la història de Catalunya. I també perquè el poble organitzat encara podem aturar aquest atac a la sobirania i aconseguir fer respectar els resultats de l’1 d’octubre. I creiem que ho podem fer amb una estratègia que ha de pivotar sobre aquests quatre eixos:

• Exigir la proclamació de la República independent al carrer. Cal un calendari de mobilitzacions àmplies de tots els agents que no han donat suport al pas enrere del govern autonòmic.
• Continuar treballant en el procés d’autoorganització popular. Els CDR i les diferents formes d’autoorganització al marge de les corretges de transmissió de les direccions del sobiranisme governamental són un valor importantíssim i clau per a generar mobilització.
• Secundar la proposta de la CUP d’aturar la seva participació al Parlament mentre aquesta no es produeixi. La legislatura només té sentit si culmina amb la immediata proclamació de la República independent.
• Desmuntar el discurs sobre el «diàleg» destinat a justificar la reforma constitucional. La reforma constitucional no pot ser presentada com un mal menor, sinó que significa allargar la pertinença dels Països Catalans a l’estat espanyol durant més generacions.

A la feina! Per vèncer cal anar-hi, anar-hi i anar-hi!

Països Catalans, 11 d’octubre de 2017