Txernòbil 31 anys. Recordant i reflexionant sobre energia atòmica a Catalunya i Espanya avui

A finals d’octubre de 2016 un semicilindre gegant de metall va cobrir definitivament l’estructura per la que Txernòbil és reconegut en tot el món: el sarcòfag de formigó del que sobresortia la xemeneia. Amb una imatge neutra, geomètrica, s’avança un pas més en l’oblit; en un temps prudencial començarà el treball per desballestar l’estructura de contenció, i s’espera que la cúpula freni la dispersió de la radiació nuclear que resulti de les operacions de desmuntatge.

Res no és segur, excepte que, malgrat els 31 anys que han passat des que va començar la catàstrofe aquesta continua vigent avui i que té un llarg futur per endavant. Que a 31 anys de distància una catàstrofe continuï activa avui no hauria de ser tan sols un recordatori.

Que encara avui Txernòbil marqui l’existència de milions de persones a Belarus, Ucraïna, Rússia; a tota Europa i el món, ens hauria de fer mirar atentament des del passat al present, i des del present al futur, a una cadena de morts i sofriment que cal buscar, que estan amagats sota imatges d’aniversari que avorreixen de tan repetides.

Potser la neutralitat de la nova imatge de Txernòbil disminueixi una part del seu incentiu com a destinació turística «d’aventures i emocions fortes», però sempre quedarà la zona d’exclusió, les zones de bosc, d’animals que «colonitzen» el que abans eren camps de conreu i edificis. Per a l’espai informatiu en futurs aniversaris sempre quedarà alguna persona sobrevivent, o si no un fill, filla, nét, o néta, per tornar a explicar una anècdota; i les imatges de les ciutats i carrers abandonats, plens de vegetació, ocasionalment d’un cos deformat, i les velles imatges en blanc i negre del «abans», contrastat amb imatges en color del «ara».

La frase més coneguda i repetida sobre el que significa Txernòbil és «no hem après». És una frase buida de significat: nosaltres, les persones que resistim la irracionalitat d’una energia atòmica presentada com una part del «futur», vam aprendre; i ells, els que continuen amb el seu negoci i els seus beneficis trets de la por i el sofriment també van aprendre i molt: Fukushima n’és la prova.

Txernòbil, Fukushima, és el rostre d’una tecnologia que tenim molt a prop i disposada a perdurar, en el cas de Catalunya amagada darrera un futur d’energies renovables. Disposada a allargar-se, com a mínim fins l’any 2045 i 2047 en Ascó i Vandellòs. I molt a prop, i en la mateixa línia, a Cofrents, Trillo, Almaraz… i Garoña.

El soroll informatiu és el pitjor enemic del record, el pensament i el sentiment. Per això, 31 anys desprès de l’inici de la catàstrofe, demanem que es dediqui una estona a reflexionar sobre Txernòbil, però no a reflexionar en abstracte. Animem a llegir un estudi que segueix plenament vigent, fet per una dona, una de les moltes resistents, una científica francesa provinent del món del coneixement nuclear, Bela Belbéoch, que va morir el 24 de setembre de 2016, i que, a partir del 26 d’abril de 1986 va dedicar la resta de la seva vida a denunciar com «els experts es van posar d’acord per reduir al mínim la quantitat de víctimes». Bela Belbéoch va documentar la primera cosa que «ells» van aprendre de Txernòbil. La primera cosa que estan aplicant amb éxit a Fukushima, i que tornaran a aplicar quan la següent catàstrofe arribi.

No podem recordar Txernòbil sense mirar al nostre costat, als tres reactors nuclears en funcionament a Catalunya del total de set que funcionen a Espanya, uns reactors que estan a punt de demanar una renovació de llicència per funcionar fins als 60 anys, com a mínim, ja que alguns partidaris de la indústria nuclear insinuen que podrien arribar als 80 anys. Aquests partidaris estan interessats en demostrar que sinistres ensenyances de Txernòbil i Fukushima tenen aplicació pràctica també aquí.

25 d’abril de 2017.

MOVIMENT IBÈRIC ANTINUCLEAR a Catalunya