Les noves polítiques d’empadronament de l’Ajuntament de Barcelona deixen en major risc d’exclusió a milers de persones

L’1 de febrer de 2025 és la data fixada per l’Ajuntament de Barcelona per començar a donar de baixa a les persones empadronades a les entitats en la forma d’empadronament col·lectiu sense pernocta. Un miler i mig de persones empadronades per aquesta via en entitats amb qui havien establert un vincle de confiança veuran perillar el seu padró i l’accés a drets bàsics com la sanitat, la regularització administrativa, l’accés a prestacions, entre altres.

Tot i que des de l’Ajuntament s’afirma que s’ha establert un període de transició de 12 mesos perquè les persones puguin sol·licitar l’empadronament per altres vies, aquesta mesura no s’ha fet pública ni s’ha comunicat oficialment.

Malgrat les reiterades alertes de les entitats, des de la notificació per part de l’Ajuntament el mes d’abril del 2024, no s’ha establert un espai de diàleg que agrupi les entitats i col·lectius signants ni cap alternativa per evitar que les persones en situació de vulnerabilitat no vegin negat també el seu dret a l’empadronament.

L’Ajuntament al·lega que les persones poden accedir al padró per la via del sense domicili fix, amb comprovació de residència o amb l’empadronament col·lectiu, però les entitats signants identifiquem reptes i dificultats greus, que hem explicat reiteradament i que poden suposar una vulneració dels drets fonamentals de les persones que acompanyem:

1. Més temps d’espera: Amb l’empadronament col·lectiu sense pernocta que s’ha eliminat les persones residents a la ciutat quedaven empadronades en qüestió de dies per facilitar l’accés als serveis municipals. En canvi, el circuit d’empadronament sense domicili fix ja està col·lapsat i el termini per fer la comprovació de residència és de 6 a 8 mesos, lluny dels 3 mesos en els quals l’Ajuntament ha de donar resposta a les sol·licituds per llei. Per tant, si més persones s’han d’acollir a aquesta via, és d’esperar que el temps d’espera seguirà augmentant d’acord amb el volum de comprovacions a fer.
2. Exclusió de col·lectius ja estigmatitzats: L’eliminació d’aquest circuit i la necessitat de fer aquestes comprovacions deixa fora una part de la població de la possibilitat de demanar l’empadronament, ja que tot i disposar d’una adreça, aquesta o bé és canviant o bé no és segura per poder-hi fer una comprovació de domicili. És el cas de les treballadores sexuals, qui corren el risc de perdre l’espai de treball si l’han d’acreditar com a residència. En alguns casos, a més, es condiciona l’accés al padró a un pla de treball específic.
3. Ús securitari o de control social del padró: La decisió denota una falta de confiança i un descrèdit cap a les entitats que construeixen un vincle amb les persones que acompanyen i que són perfectament capaces d’acreditar la residència al municipi de persones sovint precaritzades i excloses pel mateix sistema. El padró és el registre de les persones que viuen en un municipi. La necessitat d’identificar el lloc físic i concret on viuen aquestes persones és una mesura més d’una deriva securitaria d’aquest ajuntament.

A més, identifiquem altresbarreresja existents en l’accés al padró a la ciutat de Barcelona:

1. La prohibició de la possibilitat que existeix per llei d’autoritzar a una persona per fer la sol·licitud d’empadronament.
2. La necessitat de comprovar el lloc exacte de pernocta en les persones que viuen al carrer. Persones que sovint són ja ateses per serveis públics o entitats socials i per a les quals la comprovació in situ és una forma més d’estigmatització i una espera de mesos.
3. La comprovació de domicili en els casos en els que les persones no tenen autorització de les titulars de l’habitatge o no tenen documentació acreditativa i la pressió que això suposa en la seguretat o no de seguir tenint un sostre.
4. La imposició d’obtenir un Informe de Coneixement de Residència com a pasprevi a la sol·licitud d’empadronament i que, a la pràctica, allarga més enllà dels tres mesos previstos per la llei per donar resposta al tràmit.
5. El condicionament de l’obtenció del padró al seguiment d’un pla de treball per algunes poblacions.
6. El no empadronament de persones sol·licitants d’asil en fase 0 o en programes d’acollida humanitària que viuen des de fa mesos en allotjamentscol·lectiusi dels quals l’Ajuntament de Barcelona té coneixement.

L’Ajuntament de Barcelona justifica aquest canvi, entre altres, com a mesura de pressió perquè altres consistòries de les rodalies assumeixin la seva obligació amb l’empadronament. No obstant això, com han denunciat les entitats i col·lectius de la Xarxa d’Entitats pel Padró, cada cop són més els municipis que incompleixen amb aquesta obligació i la negació per part d’una capital com Barcelona en cap cas anima o empeny a altres municipis a tramitar correctament i de manera eficient l’empadronament.

Per tot això, Reclamem:

1. Que es reconsideri la decisió d’eliminar aquest circuit i es treballi amb les entitats i col·lectius per reconèixer el seu coneixement i experiència com a aval per acreditar la vinculació de les persones que acompanyem amb el municipi.
2. Que no es tramiti cap baixa fins que no s’asseguri que la persona ha pogut ser empadronada per una altra via. Seguir, per tant, la recomanaciódelaSindicaturade Greuges de Barcelona d’“assegurar la continuïtat de l’empadronament i, sempre que sigui possible, evitar la tramitació de baixes padronals”.
3. Establir un espai de diàleg conjunt i de treball coordinat entre entitats i Ajuntament per garantir l’accés al padró de totes les persones que viuen al municipi prioritzant la seva seguretat i el seu benestar.
4. Garantir l’empadronament de totes les persones que viuen al municipi dins el termini i en la forma escaient establerts, seguint la normativa relativa a llei de bases del règim local i a la llei de procediment administratiu comú i les recomanacions de la sindicatura de Catalunya i de Barcelona.
5. Eliminar el requisit de l’ICR com a pas previ a la sol·licitud de l’empadronament i incloure’l, si és necessari, dins les comprovacions que poden fer els Ajuntaments dins dels tres mesos posteriors a la sol·licitud.
6. Reconèixer el silenci administratiu positiu un cop han passat tres mesos des del primer contacte de la ciutadania amb l’Ajuntament per a la tramitació de l’empadronament i procedir a l’alta al registre padronal municipal de la persona sol·licitant.
7. Establir mecanismes per facilitar l’acreditació de la residència al municipi i millorar la comunicació amb la ciutadania en relació amb aquest tràmit. Per exemple:
   • Acreditar la residència a través de la identificació i ús de serveis municipals com ara serveis socials municipals, SAIER, SIS, menjadors socials, centres de dia, serveis de dutxes o alimentació o d’entitats socials.
   • Empadronar d’ofici per la via del padró sense domicili fix, amb comprovació de domicili o amb documents acreditatius, a les persones que viuen en allotjaments col·lectius, però no disposen d’autorització.
   • Informar a les persones que s’empadronen de la possibilitat d’indicar una adreça alternativa per a rebre comunicacions.
   • Utilitzar sistemes de missatgeria whatsapp o sms per comunicar a les persones interessades la recepció de notificacions o d’altra tipus de correspondència.
   • Incloure la comunicació en altres idiomes (no només català i castellà) per a la comprovació de dades de la persona que sol·licita l’empadronament.
8. Promoure polítiques actives d’empadronament a tota la província a través de l’AMB i la Diputació per tal que les persones es puguin empadronar al seu municipi i no hagin de fer-ho a Barcelona, si no hi resideixen.

Plataforma d’Entitats en defensa de l’Empadronament a Barcelona.