Tot i la reducció de l’índex general, la inflació subjacent i el preu dels aliments continuen ofegant les llars treballadores

Les dades de l’IPC del mes de març mostren importants variacions interanuals que s’expliquen per l’elevadíssim increment de preus que es va produir al mes de març de l’any passat però, tot i aquest efecte estadístic, no es pot obviar l’elevat increment en els preu dels aliments, que és l’element concret més preocupant perquè té una gran afectació sobre les llars treballadores. La inflació subjacent, que precisament aïlla el component energètic, continua molt per sobre de l’índex general i evidencia la necessitat d’impulsar polítiques públiques que donin resposta a aquesta situació. A més, el fet de que la inflació subjacent estatal es situï per sobre de l’europea ens deixa en una situació de desavantatge competitiu respecte el nostre entorn i dificulta el terreny de la recuperació econòmica.

A Catalunya, l’IPC interanual es situa en el 3,1%, dos punts i mig per sobre del mes anterior (5,6 %) i dues dècimes per sota de l’index estatal (3,3 %). Aquesta important variació respon principalment a un efecte estadístic (efecte base), que s’explica per la important pujada que van tenir els preus en el mateix període de l’any passat. Per tant, en aquesta ocasió, l’interanual no és el millor indicador per copsar l’impacte dels preus a la nostra economia. Tot i així, no podem deixar de destacar l’elevat increment dels preus dels aliments i begudes no alcohòliques (14,6 %).

En relació al mes anterior, la variació de preus a Catalunya ha estat del 0,5 %, una dècima per sobre del mateix indicador a nivell de l’estat (0,4 %). Aquest indicador intermensual elimina l’efecte base anteriorment esmentat tot i que no evita l’estacionalitat, que sí que evita l’indicador interanual. Malgrat aquestes dificultats tècniques, també ens serveix per complementar l’anterior indicador i copsar l’efecte del nivell de preus a la nostra economia.

A nivell de l’Estat, l’IPC interanual es situa en el 3,3 %, dos punts i set dècimes per sobre del mes anterior (6 %) i dues dècimes per sobre de l’indicador per Catalunya (3,1 %). Els motius d’aquesta important variació negativa són els mateixos que hem descrit en l’apartat anterior.

També en aquest cas el grup de productes que més s’ha encarit respecte fa un any és el d’aliments i begudes no alcohòliques, que s’ha incrementat en el 16.5 %.

La inflació subjacent,que és aquella que no té en compte ni els aliments no elaborats ni els preus de l’energia i que, per tant, captura amb major fiabilitat l’estat real de l’economia, aïllant el comportament d’aquells productes més volàtils, disminueix una dècima i es situa en el 7,5 %, 4,2 punts per sobre de l’index general estatal (3,3 %). Es tracta d’un tímid descens que no evita les conseqüències negatives per a les llars catalanes, especialment aquelles amb més vulnerables, que han dedicar major proporció dels seus ingressos a l’adquisició de béns i serveis de caràcter bàsic.

La taxa de variació anual de l’IPCH(Índex de Preus de Consum Harmonitzat), que mesura l’evolució dels preus de l’estat, seguint la mateixa metodologia per a tots els països de la zona euro, per tal de facilitar la comparació entre països que comparteixen una mateixa política monetària, en el cas espanyol es situa en el 3,1 %, disminuint gairebé 3 punts (-2,9 %) respecte el mes anterior (6,0 %). Cal destacar com l’IPCH per al conjunt de països que integren l’eurozona és de 6,9 % (1,6 punts per sota del mes anterior, que va ser de 8,5%). Aquest diferencial de 3,8 punts percentuals entre l’IPCH de l’estat espanyol i el del conjunt de països de la zona euro, respon en bona mesura a les polítiques de contenció de preus focalitzades en el sector energètic que s’han aplicat al nostre país (coneguts com «excepció ibèrica») i ens guien en relació a quines mesures poden resultar efectives per contenir els preus, a diferència de les polítiques monetàries tradicionals aplicades per part del BCE, que clarament no responen a les característiques de la situació actual.

CCOO considera que és del tot necessari impulsar polítiques d’enfortiment del teixit productiu, aprofitant la finestra d’oportunitat  que ens ofereixen els fons europeus (Next Generation, PERTEs, etc), sempre actuant en el marc de la concertació territorial. També cal situar aquest procés de reactivació econòmica en el marc del Pacte Nacional per a la Indústria, impulsant un canvi de model productiu de major valor afegit, apostant per l’ocupació de qualitat.

Cal insistir en les polítiques de contenció de preus com a mesura central per frenar la inflació, davant les polítiques monetàries convencionals del Banc Central Europeu, que no s’ajusten a les causes reals d’aquest context inflacionari. La garantia de l’accés als productes de primera necessitat s’ha de fer efectiva mitjançant la millora de salaris i prestacions, però també per via de la contenció dels preus. Finalment, per evitar que les mesures públiques acabin llastrant dèficit i deute públic, és clau que aquestes mesures redistribueixin alhora els esforços entre sector públic i privat, gravant via impost de societats els beneficis empresarials.

Tot i els esforços i la iniciativa del govern central per millorar la renda disponible mitjançant mesures com l’increment del Salari Mínim Interprofessional, l’ampliació de l’escut social o la millora dels salaris dels treballadors/es públics, esdevé peremptori una millora dels salaris en el marc de l’Acord Estatal de Negociació Col·lectiva. La proposta actual de CCOO que lliga la revisió salarial a l’evolució econòmica dels sectors i dels beneficis empresarials és la millor manera de garantir que es redistribueixen els esforços i s’assoleixi una certa estabilitat de preus. Aquesta proposta l’ha recollida recentment el govern de l’estat amb l’anunci de la creació de l’Observatori de beneficis empresarials, mesura que ha rebut una forta contestació de la patronal però que ha de servir precisament per evitar que les empreses aprofitin el context d’inflació per incrementar el peu dels seus productes de manera injustificada.