Ian Brossat: “Sense el 30%, ja no hi hauria classes populars al centre de París”

La cinquena i última sessió de la Comissió No Permanent d’estudi sobre la problemàtica de l’Habitatge ha comptat avui amb la presència d’Ian Brossat, co-president del grup comunista al Senat francés i Tinent d’Habitatge de París del 2014 a 2023, d’es d’on va impulsar la mesura de la reserva del 30%. La capital francesa va ser pionera en adoptar aquesta mesura mitjançant el Pla Local d’Urbanisme (PLU) aprovat l’any 2006, que estableix que s’ha de destinar una reserva del 30% d’habitatge assequible a les promocions d’habitatge en les zones de la ciutat on el parc públic no arriba al 25%. Tal i com ha explicat Brossat, aquesta mesura impulsada pel govern socialista parisenc no va tenir un efecte immediat, tal i com està succeint a Barcelona, sinó que els seus resultats es van comprovar a la llarga; en el centre de París, el creixement d’habitatges socials entre l’any 2006 i 2017 va ser del 101%, amb 2.950 habitatges nous, el que suposa guanyar una mitjana de 500 habitatges anuals amb la reserva del 30%. Gràcies a aquest èxit, el nou PLU de París del novembre de 2024 ha elevat la reserva d’habitatge assequible del 30% al 50% en aquells barris on és encara deficitari. “És una mesura que ha estat reforçada i enfortida: en els barris on hi havia poc habitatge social, menys del 10%, els projectes d’habitatges han d’arribar fins al 50% d’habitatge assequible”, ha explicat Brossat, qui també ha avisat que “la mesura del 30% va ser molt criticada en el seu començament, però després, inclús amb governs de dretes, mai s’ha tocat o qüestionat.” Brossat també ha comentat que “l’objectiu de la mesura del 30% és doble: per un costat, fer que el parc d’habitatge públic augmentés i així recuperar el retard que estava patint i, per l’altre costat, que dins els edificis hi hagués veïns de diverses realitats socioeconòmiques”. “La norma ens ha permès conservar categories socials populars o modestes a la ciutat: sense la reserva del 30% ja no hi hauria classes populars al centre de París, ja que aquestes haurien desaparegut degut a l’alt nivell de preus en la construcció privada.”

A París, la mesura del 30% fa 18 anys que està vigent, gairebé dues dècades que demostren que els resultats són a mitjà i llarg termini, sempre que aposti per aquesta política de manera decidida. Així, doncs, segons l’IDRA, a la capital francesa, entre l’any 2006 i 2009 es van obtenir 251 habitatges socials. A Barcelona, entre l’any 2021 i 2023 se n’han obtingut 144. És a dir, el 30% a la capital catalana avança més ràpid que a la capital francesa si tenim en compte la proporcionalitat del parc d’habitatge a totes dues.

Janet Sanz viu en primera persona la crisi de l’habitatge Durant la seva intervenció en la Comissió, la presidenta del grup municipal, Janet Sanz, ha exposat que ella mateixa també pateix la crisi immobiliària de Barcelona: “visc de lloguer, se m’ha acabat el contracte i el meu propietari m’ha ofert un lloguer de temporada perquè així pot incrementar el preu del lloguer un 50%. És una proposta fraudulenta i il·legal i això passa perquè hi ha governs que no estan informant a les llogateres dels seus drets”. Sanz ha criticat que “fa dos anys que tenim un govern a Barcelona que ha aturat totes les polítiques valentes en habitatge” i ha denunciat una dada “flagrant” a l’hora de defensar el Pla Amsterdam a la ciutat: “el 56% de les hipoteques que es signen a l’Estat es fan per invertir, no per residir-hi, el que ens ha de fer reflexionar si els propietaris estan comprant per residir o per especular.” Sanz ha conclòs defensant que hauriem d’anar encara més enllà i estudiar els lloguers indefinits per protegir les llogateres, com és el seu cas.