Ací no pasa res

No deixem enrere el tòrrid estiu, però les dades ens anuncien el començament del curs. Tot i que cada vegada resulta més difícil conjugar el verb estiuejar sense cap preocupació per a la majoria dels mortals i tot i que continua sent un verb preescrit per a qui viu als marges, la calor sempre ens fa abaixar la guàrdia i ens duu a pensar que a l’estiu tota cuca pot viure.

S’obren de bat a bat les portes de l’activitat pública: el curs escolar, la tribuna politica, els mercats esportius i ací no ha passat res. Comencen impol·luts els nous propòsits.

Ací no ha passat res. Uns incendis per ací per allà. Algunes guerres que persisteixen. Inflaccions que semblen afectar d’altres que no som nosaltres mateixos. Carros de la compra cada vegada més lleugers d’equipatge. Factures de les quals només entenem una xifra final en continu augment. Alguns morts laborals, algunes víctimes més del masclisme, algun desnonament sense importància. Fins i tot, cartes arribades quan créiem que res més ens podria passar a banda de les altes temperatures.

Doncs sí, hi ha coses que passen quan créiem que teniem matèria suficient per a entrar a la tardor amb els motors molt calents.

Rebem cartes que ens recorden que, quan eixim una i altra vegada al carrer per a demanar la derogació de la Llei Mordassa, no estem boges ni vivim en una realitat paral·lela.

En plena calitja, tres companyes de CGT València van rebre una notificació per tal que prepararen el pressupost del començament escolar i feren lloc a una sanció per mal comportament. Manifestar-se l’1 de Maig torna a ser delicte. I això, amb un govern que ha fet d’un dia de lluita una festa. Però .. ací no passa res.

No cal ja que la manifestació siga il·legal, ni que es produïsquen aldarulls. No cal ni mirar de reüll a una autoritat de l’ ordre. Et saluden, et demanen la identitat només per prevenció, et diuen que tot és correcte i, apa!, endavant, que ho esteu fent bé. Vosaltres també podeu festejar mentres us manifesteu!

Un dia fas una cosa i, quatre dies després, la mateixa acció ja no li plau a la autoritat. Doncs, premi: carta de recomanació no, factura i gràcies.

No estem boges ni vivim una realitat paral·lela. El govern actual, aquest que fa festa de moltes reivindicacions perquè estem millor que mai, no ha sigut capaç de fer marxa enrere en una llei que s’ha cobrat vítimes. Les xifres estan ahi. En set anys de Llei de Seguretat Ciutadana, la ciutadania no està més segura, però sí més amordassada. Aquest Govern penalitza la contestació social. Al progressisme actual no li fan falta les feministes, ni els que protegeixen desnonats; no necessiten els pensionistes ni els que defensen la terra i la natura.

La sanitat o l’ensenyament són per aplaudir-los en situacions extremes, no per a crear onades. Què dir d’un moviment que no s’allita amb el poder? Doncs, evident: que no pot traure les banderes al

vent, sense que el poder el mire de reüll, encara que governen aquells que es diuen progressistes i que volen abanderar totes les conquestes socials.

Comença el curs polític. El President de l’Estat rep a ciutadanes de a peu per a escoltar-les, però, sobre tot, per a crear tendència als Telediaris. Les cartes entranyables de sis-cents un euros no són un somni . Les companyes de CGT, unes entre tantes de les que mai voldran ser utilitzades en una foto a l’escala de la Moncloa.