Una Esperança és Possible

Estem en un canvi d’època. Si no incidim en la Política, en els nostres Drets, que se’ns escolti, els canvis es faran contra nosaltres. Estem decebuts, decebudes i indignats i indignades per la política oficial i el bipartidisme oligàrquic que es va instal·lar gradualment després de la Transició. Per la regressió dels drets socials i laborals; pels desnonaments denunciats fins i tot per la Unió Europea; per la inseguretat del treball i de les pensions i per uns salaris per sota del nivell de pobresa. Indignació per les retallades dels governs del PP i els seus aliats i de les dretes catalanes. Indignació per la sistemàtica conculcació dels drets humans d’una oligarquia europea que condemna a la mort o a la misèria els refugiats i refugiades. Per la corrupció i els privilegis de les elits del poder polític i econòmic, per la submissió dels grans partits polítics al poder financer, cec, opac, especulador i tot plegat, per l’enriquiment d’una ínfima minoria. Vivim entre la precarietat present, la memòria democràtica negada, les incerteses futures i les aspiracions frustrades. L’Estat espanyol demostra cada dia la incapacitat de donar respostes a la ciutadania. No és legítim, però ens coacciona en nom de normes repressives i competències pervertides. No confia en la ciutadania; tot el que no és classe política i institucions oligàrquiques és “populisme”. No podem confiar en les actuals institucions d’un Estat de dret degenerat. S’ha judicialitzat la política, que sovint ha estat un instrument dels governs. La democràcia no suporta unes lleis al servei de les minories, ni les desigualtats escandaloses de les majories. Les classes treballadores se senten agredides i no reconegudes, els joves i les joves es veuen frustrats a l’hora d’incorporar-se al treball i a la vida política, i a la gran majoria dels catalans i catalanes no se’ls escolta ni se’ls deixa exercir el dret d’autodeterminació.

La societat catalana, i també la societat espanyola, han reaccionat. El jovent, a partir del 15 M del 2011, va trencar les cartes del joc de la post-Transició i el bipartidisme immobilista. Les marees van denunciar les polítiques d’«austeritat» per a les majories i d’enriquiment per als bancs, les grans empreses i els seus còmplices. La majoria del poble català ha demostrat la seva força al carrer i en les eleccions. A tot arreu van emergir moviments socials i col·lectius alternatius que ens anunciaven que allò que sembla real i “natural” no és la veritat ni una fatalitat . Però fins fa molt pocs anys la reacció popular no trobava una expressió política en l’escenari públic. Va sorgir Podemos a Madrid i es va expandir per la península. I també Equo. I organitzacions polítiques de base nacional o regional com al País Valencià, Galícia i altres. A Catalunya, Guanyem Barcelona –després En Comú–, Procés Constituent i altres col·lectius i, òbviament, la gran mobilització catalanista. En Comú s’ha expandit més enllà de Barcelona, Podem ha arrelat a Catalunya. Tots plegats han connectat amb els moviments socials, culturals i sindicals i les plataformes i col·lectius diversos sobre la globalització, la sostenibilitat, el sistema financer, els drets ciutadans com l’habitatge, les llibertats polítiques, la regeneració democràtica, etc. I militància que s’havien avorrit d’una escena política cada cop més oligàrquica han retornat a l’activisme. I molt jovent ha donat nova vida a la política. Ara estem construint una confluència, una nova representació política a Catalunya, Un País en Comú, que ja avui apareix com a un nou actor protagonista de la política i diferent de tots els altres. Ha nascut una esperança.

Volem contribuir modestament a reforçar i ampliar la confluència. La majoria venim de les lluites antifranquistes; molts i moltes de nosaltres vam estar vinculats al PSUC, altres a organitzacions polítiques i socials esquerranes; de CCOO, de les associacions i moviments de barris i entitats ciutadanes, del moviment feminista, dels cristians de base, dels sectors professionals, de l’assemblea d’intel·lectuals –que va originar l’Assemblea de Catalunya–, dels col·lectius de la sostenibilitat i de les lluites del territori i del medi ambient. Hem contribuït a arribar fins avui: no ha estat en va la lluita passada. Però no és suficient. Volem animar els companys i les companyes que, si no ho han fet, s’adhereixin o assisteixin a les activitats de la nova força política, que aportin la seva experiència i cultura vella i nova, que es barregin veterans i joves, de procedències i pràctiques diverses, amb il·lusions renovades i esperances justificades. Venim de lluny i anirem, junts i juntes, molt més lluny encara.

Entre totes i tots construirem un projecte de país, una alternativa mobilitzadora.Assumim les històries emancipadores, de les lluites obreres i populars, de les conquestes democràtiques, de les reivindicacions nacionals catalanes. La diversitat ens enriqueix si busquem sempre tot allò que ens uneix: el dret a decidir, la gestió dels béns comuns i nous models d’Estat més descentralitzats i més oberts a la ciutadania, els drets dels treballadors i treballadores i les exigències de la sostenibilitat. En la confluència ningú no és més que ningú, ningú no sobra. No és una suma tampoc: vol ser una multiplicació. La història ens dóna estímuls i exemples; les lluites passades, les victòries i les derrotes, unes i altres ens donen forces. Res no s’ha perdut si som conscients que hem perdut molt. Però hem après enormement. Ens calien noves idees, noves formes d’acció, nous objectius i més amplitud de mires. Però també, sovint, recuperem idees i experiències del passat que avui, renovades, són indispensables.

Des de finals del segle XX s’ha iniciat una nova era. I paral·lelament, han emergit forces polítiques i culturals noves. Els valors bàsics nostres, la llibertat i la igualtat, han viscut processos regressius a tot arreu, també a Espanya i a Catalunya, malgrat els inicis d’una democràcia que primer va ser il·lusió i després frustració. La democràcia sense llibertat i igualtat és una falsa democràcia. Hem de democratitzar la democràcia, a tots els nivells. La renovació de les idees i de les pràctiques polítiques ens han aportat un nou horitzó, hem iniciat un procés de transformació mitjançant l’empoderament de la societat respecte de l’Estat. Va ser un objectiu del moviment obrer, ha estat renovat pel feminisme, és avui patrimoni del poble com a actor principal de la conquesta d’una societat justa.

Volem contribuir a fusionar idees, pràctiques i objectius. Les persones que firmem aquesta declaració som diverses. Pretenem que les activitats i les persones que hi participin siguin encara més diverses: generacions, procedència territorial i social, cultura política, aspiracions de futur, tothom qui aspiri a confluir-hi. En el procés que ara s’ha iniciat serem uns i unes més, sense cap altre objectiu que col·laborar en la tasca constructiva d’una força política ambiciosa. Però ningú no guanyarà sol. Cap canvi important no serà possible per molta gent que siguem; haurem de trobar aliances i ser acceptats per molta gent que no s’identifica amb nosaltres. I  qui sigui adversari, que ens respecti. Ningú no té tota la raó. Però primer hem de tenir força, reconeixement per les nostres històries i per la unitat que estem construint. I perquè som portadors i portadores d’esperança. Cridem a tothom a sumar-s’hi, vinguin d’on vinguin, disposats i disposades a fer un pas endavant perquè ningú no es quedi enrere.

Mirem enrere i recuperem el passat, si no ho féssim seríem ignorants i febles.

Mirem endavant i volem conquerir el futur, si no ho féssim seríem cecs i derrotats.

Grup Promotor

Mariano Aragón, Rosa Bofill, Jordi Borja, Joan Busquet, Enric Cama, Antonia Jover, Antoni Lucchetti, Ramon Luque, Domenech Martínez, Rosa Mateu, Víctor Rios, Josep M Rodríguez Rovira, Luis Romero, Rosa Sans, Joaquim Sempere, Carles Vallejo

Font: https://unaesperancaespossible.wordpress.com/