Canvis i perspectives de l’esquerra francesa

Article de Helmut Pitsch sobre les properes eleccions presidencials a França en el qual fa un complert repàs sobre els diferents partits i agrupacions que es presentaran amb especial incidència en les possibilitats de l’esquerra francesa, encarnada en el Front de Gauche i France Insoumise, amb Jean Luc Melenchon al capdavant, front a una dreta cada cop més radical i un Front Nacional d’extrema dreta que recull -en part- de descontentament social de les polítiques neoliberals d’Hollande. L’autor és membre del Front de Gauche a Chatillon, una població propera a París i col·laborador de la Fundació l’Alternativa.

En 2017 tindran lloc eleccions nacionals a França, ambdues amb dues voltes: per a president de la República (23/04 i 07/05) i per a diputats a la Cambra (11 i 18/06). A la segona volta de la presidencial, només poden presentar-se els dos candidats que van aconseguir més vots en la primera. El règim presidencial vigent tendeix a personalitzar a l’extrem l’expressió política, i el calendari electoral està dissenyat perquè, per una mena d’efecte d’entrenament, el partit que guanyi la presidència es beneficiï a les legislatives, reforçant així el poder executiu amb un suport més o menys incondicional del parlament. A més, el candidat presidencial del partit socialista està designat per una elecció primària, oberta des de 2011, i el 2016 el principal partit de dreta va instituir un procés similar. Per entendre les possibilitats que s’ofereixen a l’esquerra en aquestes eleccions, és útil recordar alguns elements de la història política francesa recent.

Enfront de la dreta, hegemònica des de 1958 gràcies a la constitució de tall monàrquic-republicana que va idear el general De Gaulle per assegurar-se el lideratge de la Va  República, el modern partit socialista francés (PSF) es va constituir en els anys 1970 com a alternativa socialdemòcrata, amb l’objectiu de desplaçar al principal partit d’esquerra, el partit comunista (PCF). De fet va aconseguir guanyar les eleccions de 1981 en aliança amb aquest últim, recolzat en un moviment social dinàmic, i aprofitant contradiccions internes de la dreta.

La lluna de mel amb el poble va durar dos anys escassos, fins que a finals de 1983 un tomb de 180 graus a la política econòmica va fer entrar al país en l’era de l’austeritat. La transició del neo-keynesianisme al neoliberalisme que començava a estendre sota el nom de “mundialització” es va fer amb algunes oposicions dins del PS i va necessitar buidar el discurs del PSF de les seves antigues referències socials: a partir del congrés de Rennes (1990) les oposicions internes es van reduir a poc a poc a lluites d’individus pel lideratge (els anomenats “barons” o “elefants”). El procés de transformació va culminar durant el mandat del primer secretari François Hollande (1997-2008) qui va aconseguir eliminar tota discussió política de fons i transformar el PSF en maquinària electoral, imitant en això a la dreta, les components majoritàries s’havien unit des de 2002 a la Unió pour un mouvement populaire (UMP) que Nicolas Sarkozy transformés a Les Républicains (LR) en 2015.

Una dreta en recomposició davant el Front Nacional

Orfebre de la subtilesa i del doble llenguatge, Hollande va usar aquesta maquinària per arribar a la presidència gràcies a un veritable suport popular, però amb un projecte proper a l’ordoliberalisme¹alemany, que ha imposat gràcies a una majoria absoluta a la cambra de diputats: en conseqüència la regressió social ha estat més gran i més profunda en el seu període que en l’anterior de Sarkozy!

En poques paraules, al compàs d’altres formacions com el Labour britànic, el PSOE espanyol o l’SPD alemany, l’evolució del PSF es tradueix en la desaparició de la socialdemocràcia i la transformació dels seus components en partits de centre dreta, amb una base electoral a la classe mitjana. Els seus líders freqüenten els mateixos clubs de reflexió animats per empresaris i “experts” que els de la dreta tradicional, on s’analitzen les variants possibles per mantenir l’homo economicus com a actor central de la societat i excloure tot el que pugui posar en perill els guanys de les “elits”.

Els eixos polítics comuns són la primacia de l’individu sobre el ciutadà, la llibertat reduïda a la seva dimensió econòmica i la seguretat com a punt programàtic central que justifiqui el control generalitzat. Avui en dia els pot implementar el PSF de manera (aparentment) tova o un dels seus dos principals competidors de manera més dura: Les Républicains (LR), alhora moralment conservador i políticament neoliberal, lligat íntimament a l’organització patronal de les grans empreses (MEDEF); o el Front national (FN) de Le Pen, ocult sota l’apel·lació Rassemblement bleu marine (RBM) en la campanya electoral, que capitalitza el descontentament violent de diversos sectors populars i petit burgesos empobrits i està molt arrelat en l’àmbit de les petites i mitjanes empreses.

Completa aquest panorama la nebulosa dels petits partits del centre (UDF, UDI, MDC, PRG …) que van quedar fora de les grans organitzacions en els processos d’unificació de principis de segle i que constitueixen forces de suport o de divisió segons la conjuntura. Avui dia, el moviment ecologista es redueix a una sèrie de micro-partits sense projecte coherent, amb poc pes electoral; el més conegut és Europe Écologie Les Verts (EELV). La sobrerepresentació dels ecologistes al parlament a finals del segle XX, concedida pel PSF, a canvi del seu suport al govern de Jospin, va ser molt passatgera i des de llavors diversos dirigents verds es van deixar cooptar pels partits de govern.

La recomposició de l’esquerra

El PCF segueix sent el partit d’esquerra amb més afiliats, encara que al voltant de deu vegades menys que el 1978 i amb una proporció molt disminuïda d’obrers. En l’últim mig segle va acompanyar els grans moviments populars, en particular els de 1968, 1986 i 1995, sense arribar a liderar-ne cap. Abans ancorat en la Tercera internacional, des de mitjans dels anys 1970 i amb el “Programa comú de l’esquerra” es va amarrar al PSF, primer a la “Unió d’esquerra” que va portar a l’elecció de Mitterrand, després en l’”Esquerra plural” (PS-PC-MDC-PRG-Ecologistes) entre 1997 i 2002. Va participar breument en el primer govern de Mitterrand i va desenvolupar una cultura d’oposició defensiva, recolzat en el seu fort lligam amb el moviment sindical a través de la Confédération générale du travail ( CGT), privilegiant l’elecció d’administradors eficients en les col·lectivitats territorials i posposa el desenvolupament d’una estratègia alternativa de presa de poder: en certa mesura el PC va substituir al PSF com  partit autènticament socialdemòcrata.

Un altre corrent important de l’esquerra francesa és la trotskista. Els seus militants són actius en el moviment sindical, particularment a la CGT i FO, o com corrents en els partits majoritaris de l’esquerra (PS i PC), i sobretot, a les seves pròpies organitzacions polítiques: Parti Ouvrier Indépendant (POI), Lutte ouvrière (LO) i Parti Communiste Internationaliste (PCI) -que es va transformar en Ligue Communiste révolutionnaire (LCR) i ara en l’actual Nouveau Parti Anticapitaliste (NPA).

Militants comunistes, trotskistes, ecologistes, sindicals i associatius van constituir la base dels col·lectius unitaris de 2004-2006 que van organitzar una àmplia i profunda discussió d’abast popular sobre el text de la «Constitució europea» i van portar al seu rebuig al referèndum del 29 de maig de 2005. Malauradament, en la preparació de les eleccions de 2007, les divergències sobre la relació amb el PSF i la imposició de la candidata del PCF van dividir al moviment i això va portar a una derrota catastròfica per a l’esquerra: la victòria de Nicolas Sarkozy, la signatura del tractat de Lisboa, la guerra a Lybia i cinc anys d’”avenços” neoliberals a càrrec del primer ministre François Fillon.

El 2008 una escisió del PSF va crear el Parti de gauche (PG) i molt ràpidament van plantejar amb el PCF i la Gauche Unitaire (una escissió de la LCR) la creació del Front de gauche (FDG), un cartell d’organitzacions polítiques el seu objectiu era ajuntar les forces de l’esquerra anti-libéral.

Se li van unir altres petites organitzacions, incloent la Fédération pour uneix alternative sociale et Écologique (FASE) i la Gauche Anticapitaliste (una escissió de l’NPA) que al seu torn, a través d’un procés de convergència política de fons que va durar dos anys, es va fusionar el 2013 en el moviment Ensemble! . El Front de Gauche va significar una revitalització del moviment popular, els col·lectius locals es van multiplicar i molta gent que no estava afiliada a cap partithi van participar activament. El seu moment més àlgid va ser la campanya electoral per a la presidència en 2012, en la qual el seu candidat Jean-Luc Mélenchon va aconseguir quatre milions de vots (11% dels votants) a la primera volta i va assegurar la derrota de Sarkozy a la segona. Però en les eleccions legislatives el partit socialista va aconseguir la majoria absoluta: amb un grup de 15 diputats el Front de Gauche poc va poder fer més que denunciar la política neoliberal que François Hollande va poder desplegar-se sense oposició institucional efectiva.

Durant aquest període la forma cartell o coalició va mostrar els seus límits: el progrés del FDG va topar contra la voluntat hegemònica dels seus components, el conservadorisme d’organitzacions en declivi que no volien perdre posicions i la negació a afiliar directament al Front de Gauche a aquells que no eren membres d’una organització. En els anys recents les xarxes militants de base del Front de Gauche han permès a l’esquerra conquerir algunes posicions en eleccions locals, tot i aliances mortíferes del PC amb el PS.

No obstant això, el FDG sense una personalitat pròpia, s’ha anat desdibuixant en el paisatge polític nacional i les contradiccions dels seus dirigents van crear molta confusió, el que la dreta òbviament va aprofitar. El paper exemplar de la convergència en Ensemble! no va ser un motor suficient. No obstant això, la majoria de les estructures de base segueixen vives, com brases a les quals només els falta llenya per cremar de nou.

En aquest context, a principis de 2016, el PC es va declarar disposat a discutir la seva participació en “eleccions primàries de l’esquerra” amb el PS, a la qual cosa Jean Luc Mélenchon, recolzat pel PG, va respondre un mes després anunciant la seva disponibilitat per a ser candidat a president de la república. De fet, des d’una posició d’esquerra, amb un mínim de rigor polític, semblava absurd integrar un procés de primàries amb el PSF en el que seu objectiu era amagar la crítica a la política neoliberal del govern Hollande i salvaguardar la imatge del PSF com a protagonista d’esquerra. Malauradament, els dirigents d’Ensemble! van trigar fins a març a expressar la seva disconformitat, i el PC va trigar fins el seu 37è congrés, al maig, a abandonar aquesta línia, sota la pressió de les seves bases més joves.

France Insoumisse, la plataforma contra el neoliberalisme

Mentrestant, la candidatura de Mélenchon va prosperar i la seva estructura de suport, France insoumise (j) (França Insubmisa), es va desenvolupar per preparar les campanyes electorals i coordinar els grups de treball que van elaborar el programa sobre la base de L’humain d’abord, (primer l’ésser humà) el programa del FDG, recolzats en una discussió oberta a través del seu lloc web. El major ú nucli central del programa L’avenir a commun (El futur en comú)es va publicar l’1 de desembre, juntament amb els primers eixos temàtics. France insoumise es presenta com una plataforma i no un partit, es dedica tant a preparar l’elecció presidencial com les legislatives posteriors, considerades com a parts no dissociables d’un mateix procés. Un objectiu determinant és identificar en cada circumscripció un candidat unitari compromès amb el programa i recolzat per tots els partits un cop designat: aquest és el desafiament més gran que l’esquerra té per davant.

En efecte, cal consolidar un procés de convergència que ha tingut els seus alts i baixos. La posició exclusiva de la cúpula de FI i les ambigüitats de les del PC i d’Ensemble! van trigar molt a reduir-se: traduïen debats interns que prolongaven els del FDG i reflectien la dificultat de construir una unió més enllà de la mera aliança de partits. Finalment al novembre les bases militants van imposar pel seu vot l’estratègia de convergència, sigui dins el marc de France insoumise sigui en un marc més ampli d’aliança amb ella. Ara es tracta de concretar aquesta decisió en tots els nivells, i comprometre a avançar units trencant totes les negatives.

Aquesta conjuntura específica li obre possibilitats a l’esquerra guanyar almenys posicions de ruptura. Això és possible al voltant del projecte -un terme més adaptat que programa – de France insoumise, que representa un gir estratègic amb respecte als tradicionals programes electorals: focalitza en la mobilització de les forces ciutadanes a tots nivells per avançar cap a un canvi sistèmic. Es construeix al voltant de tres eixos principals: reforma institucional democràtica en profunditat mitjançant una assemblea constituent; política econòmica i social centrada en la transició ecològica; política internacional de codesenvolupament pacífic i contra les guerres neocolonials, denúncia i renegociació de tots els tractats neoliberals europeus.

El discurs de Mélenchon és ofensiu i dinàmic, inverteix la lògica de la reivindicació defensiva i de la recerca de l’home providencial: ell es presenta com a portaveu i l’objectiu declarat de la victòria electoral és obrir la porta per on entraran els ciutadans per construir junts una altra societat. L’adhesió de joves a la campanya a tots nivells és molt fort, la majoria dels militants que van elaborar el programa tenen menys de 40 anys i l’ús de les xarxes socials permet arribar a sectors relegats de la població i contrarestar la indiferència calculada dels grans mitjans de comunicació. D’altra banda no cal oblidar que en qualsevol elecció la part emocional és tan important com la racionalització, especialment en la Va República francesa on la personalització del poder pren dimensions inèdites. Un bon orador constitueix un avantatge encara si el seu to de vegades agressiu provoca reticències. Per cert ¿en quina batalla es guanya sense agressivitat?

La retirada d’Hollande, Valls entra en escena

La dreta dura i extrema (LR) està llesta per les presidencials i per enfrontar-se a Marine Le Pen, candidata del Front Nacional amb Rassemblement bleu marine (RBM) que representa el vot de rebuig dels sectors més empobrits. Les Républicains (LR) va triar a les primàries a François Fillon, catòlic conservador i neoliberal que unifica les tendències més dures del partit. Les primàries del PSF es perfilen com una posada en escena del seu enfonsament. De la desena de candidats declarats -tots desprestigiats per la seva participació o suport al govern sortint-en sortirà un que es presentarà a les presidencials amb les tropes dividides i sense esperança d’arribar a la segona volta. A més, en tots dos bàndols poden declarar-se candidats dissidents, com ho va fer recentment l’ex-ministre socialista Emmanuel Macron, el que debilitarà el vot per als candidats principals.

La decisió de François Hollande de no presentar obrir el camí per a Manuel Valls, que es perfila com el millor adversari “socialista” al que JL Mélenchon podria enfrontar-se. En efecte, com a primer ministre d’Hollande, Valls va ser l’actor principal de la traïció socialdemòcrata, de la inversió dels principis del dret del treball, de la instal·lació de l’estat d’emergència com a mitjà de govern i del menyspreu cap al paper dels diputats. Valls encarna el que una part creixent de la població ja no suporta: no ser escoltada, no tenir cap canal d’expressió que arribi a l’esfera de govern. Això es va evidenciar en la lluita contra la llei El Khomri: onze jornades de manifestacions combatives, proposicions alternatives per part dels sindicats i dels diputats del FDG, intervenció d’intel·lectuals independents i oposició d’una part dels diputats PSF, que malgrat tot no van impedir que la llei s’adoptés sense votar-se a la Cambra de Diputats gràcies a un artifici constitucional.

Paral·lelament, a aquest moviment i en connexió amb ell es va desenvolupar un altre molt significatiu del profund anhel popular: les assemblees espontànies Nuit Debout!. Tres setmanes després de la primera a la Place de la République a Paris, es mantenien més de dues-centes a tot França i van seguir multiplicant-se. Hi va haver una convergència amb el moviment sindical i sobretot una participació àmplia de ciutadans sense cap tipus d’afiliació. Nuit Debout! es va organitzar en comissions per prendre resolucions per consens en assemblees generals, i es van abordar els temes més diversos en un ambient obert i lúdic. La temàtica principal dels debats va ser precisament la democràcia directa i participativa, i la posada en qüestió de les formes de representació política a la societat actual. Una problemàtica que el FdG planteja explícitament en el seu projecte pel canvi institucional a través d’una assemblea constituent.

Les possibilitats de Melenchon

L’esquerra està davant d’una alternativa senzilla: intentar el combat cap a la victòria, o assumir des d’abans una derrota i assistir a l’espectacle de la pugna entre les components m é s dures de la dreta, deixant que la regressió social s’acceleri amb més violència en els propers anys. Ser í a un suïcidi per a les organitzacions que prenguin aquesta decisió, perquè representaria una negació del desig de canvi ben real dels mitjans populars.

Si Mélenchon guanya el segon lloc en la primera volta de l’elecció presidencial representaria un sisme polític tan important com el vot per Bernie Sanders en les primàries demòcrates als Estats units o el plebiscit de Jeremy Corbyn al capdavant del Labour britànic. Obriria una segona volta molt reveladora de les convergències i contradiccions internes de les dretes i potser una possibilitat per Jean Luc Melénchon d’arribar a la presidència.

Una entrada massiva de diputats d’esquerra a la Cambra és possible si es consoliden les posicions unitàries i si els interessos d’aparell dels partits es releguen. Les negociacions entre organitzacions seran molt importants però més que res el factor determinant serà la mobilització ciutadana al voltant del projecte com ú n. En qualsevol cas s’han d’observar canvis profunds en la representació i organització política de l’esquerra francesa.

Helmut Pitsch

 06/12/16

Co-president de l’Association châtillonnaise du Front de Gauche.

Lloc Web: http://frontdegauchechatillon.fr/

Font: http://www.fundacioalternativa.cat/canvis-i-perspectives-de-lesquerra-francesa/