Com fem avançar l’autodeterminació en el marc del 155 i les eleccions del 21D?

Lectura de dos mesos convulsos

De la mateixa manera que cap anàlisi ens pot fer perdre de vista que els membres d’aquest govern i les entitats sobiranistes que li donaven suport estan patint una repressió injustificable per part de l’estat, per escarmentar i infondre por al nostre poble, tampoc podem obviar fer una anàlisi crítica de la seva acció política pel fet que aquesta repressió existeixi, ja que només amb crítica i propostes podem fer que els plantejaments independentistes avancin.

Després de la proclamació de la república catalana des del Parlament, i a partir de l’aplicació de l’article 155 per part de l’estat i de l’ofensiva repressiva que ara mateix compta amb 10 preses polítiques que podrien créixer durant les properes setmanes amb altres mesures, han quedat al descobert, amb totes les seves mancances, les debilitats del plantejament real de la direcció del sobiranisme governamental. Aquest basava la seva estratègia en una acumulació de forces que havia de permetre obligar la Unió Europea a implicar-se en la negociació entre el govern de Catalunya i l’estat espanyol. Una acumulació de forces que es pretenia fer a partir del control i la capitalització política de les mobilitzacions populars.

En tot cas, la negociació que pretenia obrir el sobiranisme tenia (i probablement segueix tenint) com a objectiu ideal aconseguir un referèndum pactat d’autodeterminació. Com s’ha comprovat, però, ni la situació de l’estat espanyol ni la de la Unió Europea era (ni és) de suficient debilitat o divisió interna com perquè es pugui forçar aquest referèndum pactat. Arribats a aquesta conclusió, si el sobiranisme governamental no opta pel camí de la ruptura, només li quedaria l’opció d’allargar l’acumulació de forces i la crisi política permanentment, o posar el capital polític en una reforma de l’estat que pugui afavorir els interessos de la burgesia regional – opció que no ha deixat d’intentar-se amb l’ajut mediador del PNV i el sector de la burgesia basca a la qual aquest representa.

L’única opció que permetria a l’independentisme guanyar aquest embat passa perquè l’esquerra independentista no abandoni les posicions rupturistes i que la resta de l’independentisme no alimenti posicionaments legalistes o idealistes, i opti per la ruptura amb l’ordenament legal espanyol, inclòs l’autonòmic. S’ha fet un trencament formal amb la legalitat espanyola -i, per tant, això suposa un canvi respecte tot allò viscut anteriorment en el procés-, però aquest trencament s’ha frenat per a intentar obrir esquemes negociadors molt similars als que apuntàvem.

El referèndum de l’1O no va ser mai planificat pel govern com una legitimació de la ruptura, sinó com un instrument per a obrir una negociació política. Els fets parlamentaris del 10, 26 i 27 d’octubre i les actuacions posteriors demostren clarament que el govern autonòmic va descartar disputar el poder a l’estat i ho va fiar tot a una negociació que pogués obrir l’oportunitat a una autodeterminació pactada.

Així mateix, els fets han demostrat que l’acció de masses, determinant els dies 1 i 3 d’octubre, ha provocat un evident vertigen a la direcció del sobiranisme. La por a un desbordament popular -que el dia 1 i 3 d’octubre va generar les condicions per a que el parlament acabés fent la declaració del 27 d’octubre- també ha influït en el no desplegament de la República.

En aquests dos darrers mesos s’han acabat concretant tot allò que feia temps que l’esquerra independentista anàvem dient. Que l’autodeterminació només era possible desobeint l’ordenament legal de l’estat. Que la Unió Europea és un ens antidemocràtic que defensaria els interessos de l’estat espanyol sense fissures i no mouria ni un dit per a fer respectar el dret d’autodeterminació. Que només amb un carrer mobilitzat i desbordant les institucions seria possible posar en escac l’estat. La visió materialista de la realitat s’ha imposat per damunt dels apriorismes idealistes. És per això que creiem que ara cal evitar de nou caure en un error idealista com seria iniciar un procés constituent sense haver provocat abans una ruptura política i legal amb l’estat.

Entre la República i el 155

La República proclamada però no desplegada és ara mateix un projecte d’una debilitat extrema. Avui la República no és sinó un ens simbòlic i polític, sense cap mena de materialització real.

Les garanties de poder desplegar aquesta república són molt escasses i passen per mantenir viva la legitimitat de l’1 i el 3 d’octubre per damunt del marc imposat amb el 155. Les dificultats pròpies d’un enfrontament desigual amb l’estat alimenten tant les posicions legalistes dins l’independentisme com els projectes nominalment independentistes però realment autonomistes. Per contra, el projecte de República i el llegat de l’1 d’octubre ofereixen una perspectiva i un programa de ruptura més nítid que mai a les classes populars. Un projecte que l’Esquerra independentista ha de dotar de contingut social i feminista. Per materialitzar la república en un primer terme i per consolidar-la cal que aquesta vagi lligada a una millora de les condicions materials de vida de les classes populars.

Així mateix, l’estat ha utilitzat l’embat del procés per a posar en marxa una versió més autoritària d’ell mateix que ja tenia en agenda aplicar. Amb aquest moviment ha demostrat la capacitat del nacionalisme espanyol de disciplinar gairebé totes les opcions polítiques no independentistes. Però també és cert que un moviment d’aquestes característiques sempre corre el risc de generar pèrdues de legitimitat (en aquest cas, de l’Estat espanyol a Catalunya) i una dislocació més gran entre l’«opinió pública» i el sentir de grans capes de la població, introduint un element debilitador per a l’estat.

Enmig de tot plegat, hi ha la perspectiva que més tard o més d’hora s’obrirà una negociació per a una redistribució del poder territorial. Aquesta perspectiva podria donar ales als projectes polítics que pretenen reactualitzar l’autonomisme en una versió federalista arreu dels Països Catalans. Aquest protagonisme, però, està molt subjecte a la consecució d’objectius concrets i palpables. Uns objectius que és possible que quedin lluny d’assolir-se si finalment triomfen les tesis recentralitzadores i no les pactistes al sí de les forces del règim.

En paral·lel a tot aquest procés, el buidatge de sobirania real de les classes populars continua també en l’àmbit social i econòmic. Ara, la situació política, però, ha permès visibilitzar el paper desposseïdor dels actors més importants: IBEX35, banca i Unió Europea. Això, ara per ara, fa molt poc mal a la capacitat decisòria d’aquests actors, però permet treballar propostes de conquesta de sobiranies sobre una base molt més àmplia de la població.

Marc d’acció política

L’esquerra independentista ha de donar resposta a tot aquest escenari. Ho ha de fer de forma coherent amb uns objectius traçats i ho ha de fer presentant una estratègia i una acció política amb sentit nacional.

L’acció política de l’esquerra independentista per a les properes setmanes ha d’anar encaminada a dibuixar un marc de materialització de la República. La República batallada l’1 i el 3 d’octubre ha de ser un element fonamental del discurs i la proposta de l’esquerra independentista.

Bloquejar l’engranatge institucional autonòmic. Un cop descartat el boicot a les eleccions autonòmiques convocades per l’estat, l’única opció que fa avançar la defensa de la República és usar aquestes eleccions per a liquidar les institucions autonòmiques i donar pas a una nova institucionalitat republicana. Això passaria per una victòria de l’independentisme a les eleccions i que aquest bloquegés automàticament l’activitat del parlament sorgit del 21D. I, alternativament, cridés a la convocatòria d’una Assemblea Constituent i el desplegament immediat dels Decrets de la Dignitat. Aquests haurien de ser uns decrets de contingut polític, social i econòmic que el Govern de la República hauria de dictar per a materialitzar-la i per garantir l’adhesió i el suport de les majories treballadores i populars a la nova república. Han d’abordar i garantir els drets essencials de les classes populars, convertint-se així en el programa-marc d’aquesta república i en una eina d’adhesió i ampliació de la seva base social. Aquest programa polític d’aplicació immediata ha de ser el paradigma de ruptura que oferim a les classes populars de tots els Països Catalans.

En cas d’obertura d’una nova etapa autonomista -sigui en el format que sigui, des d’una reedició del processisme a un govern del bloc del 155-, tocarà a l’esquerra independentista el paper de denúncia de les institucions autonòmiques i de la nova etapa com una etapa fruit de la liquidació per la via repressiva de l’exercici de l’autodeterminació d’una part dels Països Catalans. Això creiem que ha d’implicar una oposició frontal i una no col·laboració amb les institucions autonòmiques i amb les forces polítiques i socials que les sostinguin.

Alhora cal obrir alternatives en clau d’autodeterminació i de transformació social al País Valencià i les Illes. Aquestes han de combatre la idea del neoautonomisme/federalisme com a eina per a participar en una nova redistribució del poder territorial al sí de l’estat. En aquest comunicat apuntàvem algunes qüestions al voltant del debat del finançament al País Valencià.

Així mateix cal continuar amb la denúncia del caràcter antidemocràtic de l’estat espanyol i del nacionalisme espanyol com el ciment que impossibilita qualsevol canvi de fons a l’estat si prèviament no s’ha trencat amb la unitat d’aquest estat. Ens refermem en la nostra estratègia d’unitat popular per als Països Catalans i de negativa a avalar o participar en cap projecte polític de reforma de l’estat.

L’ocupació policial s’ha fet evident en una part del territori dels Països Catalans. Així mateix, també s’hi ha fet visible de nou la interferència de l’administració estatal. A ulls d’un sector important de la població es fa present aquella idea que l’esquerra independentista hem mantingut sempre: que som un país ocupat. Cal posar en marxa una estratègia de no normalització de l’ocupació que obligui l’estat a continuar mostrant la seva veritable cara.

Finalment, cal continuar aprofundint en la denúncia d’aquells sectors socials i econòmics, i d’aquelles institucions que segresten la capacitat de decidir sobre els aspectes materials i polítics de la nostra vida. Alhora, cal dotar de programa polític de recuperació de sobiranies aquest malestar contra la Unió Europea i el gran capital. Davant l’actitud de bancs i grans empreses que s’han visualitzat com a enemics de l’autodeterminació, cal subratllar que l’autodeterminació és més factible com més fortes siguin les sobiranies construïdes en els terrenys econòmic, cooperatiu, sanitari, habitacional, etc. perquè més desconnectades estan d’aquells poders econòmics més interessats en boicotejar i debilitar el procés d’autodeterminació.

Cal proposar i desenvolupar una estratègia internacional alternativa que parteixi del qüestionament de la Unió Europea, que pateix una crisi important de legitimitat a Catalunya a causa del suport incondicional que li ha prestat a l’Estat espanyol en la seva estratègia repressiva, i que recerqui la construcció d’unes relacions internacionals alternatives basades en el respecte al dret a l’autodeterminació dels pobles, la solidaritat i la fraternitat.

Aquesta situació d’inestabilitat brinda una oportunitat magnífica al programa independentista, socialista i feminista. Però també engrandeix els riscos. Les decisions i les passes que cal prendre a partir d’ara com a esquerra independentista, com a independentisme i com a moviment popular creiem que no han d’estar lligades a la immediatesa ni a la tàctica a curt termini, i encara menys determinades per les espirals propagandístiques pròpies de les eleccions. L’estat ha fet una aposta forta per acabar no només amb el projecte independentista sinó també amb els dics de contenció que el nostre poble pot disposar encara contra l’ofensiva espanyolista, capitalista i patriarcal. La resposta independentista no pot ser la de parar el cop, replegar-nos o apel·lar a victòries morals sense cap traducció material, perquè no serveix per a garantir la República de l’1 d’octubre ni tan sols per a garantir la continuïtat de les conquestes assolides fins ara dins el marc autonòmic. Ara és l’hora de passes decidides.